La dona dels orgasmes perduts

Un relat de: Tanganika
La Sensi era una dona de quaranta-quatre anys que un dia, de cop i volta, se li va encetar amb massa encert una paranoia-crítica qui sap si per haver-se submergit durant un temps en l’obra daliniana. Només potser.
El seu nom era Ascensió, per allò de la Verge enlairant-se que tant plaïa a l’oncle capellà, qui va ser el seu padrí i li va triar i que tant en sabia d’imaginar –i més- el que sota llargues i castes robes de santes i dones de missa s’hi podia trobar…i gaudir.
A l’Ascensió l’anomenaven Sensi. Alhora que sí, era sensual. I sensible.
Aquell dia d’estació de canvi afectable a les ànimes més etèries, a la Sensi se li va obrir una finestreta cerebral que no pararia de mostrar-se si no en trobava el tancament precís, necessari, traduïble en un ‘ho he solventat, ja no cal que m’hi encaparri més’.
Va esdevenir-se, el fet, estant a la botigueta de mala mort i de tota la vida que tenia els dies comptats (i amb ànsia que els comptava, la propietària) se li va disparar la pregunta. On eren els seus orgasmes perduts? Va ser com un llamp creuant la ment. La botiguera, que en uns mesos es jubilaria, anava comptant els dies comptats que quedaven. La botiguera, qui havia hagut d’allargar als quasi setanta per poder tenir una paga, a pesar d’haver treballat des dels catorze anys. La botiguera, dona ferma com un roure mil•lenari de bosc europeu (d’aquells que van ser talats despietadament per tal de bastir una flota guerrera) remugava tant com podia contra aquell fet injust que l’enverinava però que, robusta com era, no esdevenia patologia. Aquella dona de corpulència acuirassada prenia cada matí, indefectiblement, una aspirina efervescent. I així havia evitat visites mèdiques durant dècades i superat l’abort d’un fetus policèfal i una rinitis polifactorial. Aquella pastilleta li atorgava empenta pel cada dia amb un afegitó: abraonar-se, després d’haver esmorzat, al marit -qui tot just roncava el descans del torn de nit. I fer-li de tot, cosa que per a ell equivalia a dos torns i a un posterior nou-roncar de bèstia defallida per la invasió de la fèmina.
La Sensi triava carxofa petita i tendra i de la comarca. Producte de proximitat. El preu picava, res a veure amb el del mercat, on eren massa verdes i encartronades. O pensides i com plàstic.
La Sensi triava carxofa petita i tendrá i de la comarca. De cop el cap li va formular una inquietant pregunta. Les cames tremolant, els talons fent copets. L’expressió desencaixada, ulls enterbolits.
On eren els seus orgasmes perduts?
Segurament l’energia de les kamasutrades del matrimoni de l’aspirínica, latent en l’espai (el dormitori era just a sobre) l’hi havia disparada o, si més no, s’hauria sumat: la duia a dins, encastada, aquella pregunta.
Va fer pesar la compra en un estat semiletàrgic. No es va adonar que l’altra li afegia mig quilo per fer més caixa, satisfaccioneta que si es presentava la oportunitat duia a terme, que bé havia de col•laborar, la clientela, en el pagament d’autònoms.
Amb la bossa de carxofes de les puntes de les fulles color malva amb punxetes protectores (semblaven de bruixa) que perforaven la bossa de plàstic com per respirar, la Sensi no sabia pas per quina vorera caminava ni cap on es dirigia.
On eren els seus orgasmes perduts?
Va topar i quedà frenada.
Havia xocat amb l’Asensi, el marit de la botiguera, que corria cap a un cafè, cansat: aquell dia havia fet hores extres i encara faltaven les de l’acetilsalicílic. Necessitava un estimulant. El seixantè engrisit d’estar massa sovint tancat anava amb camiseta imperi i pantalons texans gastats. De seguida va adonar-se de l’alteració de la Sensi i l’Asensi li va donar la mà per dur-la a l’establiment amb ell. Un cop allà la va fer seure. Va demanar dos cafès sols, el seu molt carregat (perquè hauria de descarregar) amb molta escuma i sucre.
-Blanc? O roig, marró, groc? Així ho posa a l’etiqueta del sobre del sucre morè, en funció de l’idioma. Brown, roux, amarelo. Hehehe.
La Sensi no parlava. Llavors es va adonar que les carxofes havien anat caient. En quedaven dues. Una per a cadascú?
-M’agraden talladles fines i enfarinades i fregides-va explicar. Encara no sabia on es trobava ni qui era l’acompanyant, una persona del poble de sempre a qui saludava i prou.
-La meva mare em feia prendre el suc de les carxofes bullidles. Hi afegia un raig d’oli i un polsim de pebre i sal. Aquest record em fa venir pixera. Disculpa.
En Sensi es llevà per anar al lavabo, que trobà ocupat. En tornar al recó on estaven…la dona s’havia fet fonedissa!
Havia fet via a desfer el trajecte. Calia recuperar les carxofes. Perdudes, com els orgasmes. La faldilla de tub l’impedia ajupir-se amb comoditat. I si es veia el tanga pel tall del darrere? Un tanga verd poma, hagués estat vermell com la del pecat original. Va riure recollint la primera carxofa.
-El bujerito, te’l depilo, també?
Venir-li aquells mots i reaparèixer la imatge de l’Albert. El tanga que havia estrenat a la casa de cites amb el mestre d’Ètica que havia conegut quan la seva filla va voler canviar l’assignatura de Religió.
Feia…vuit anys?
S’havien citat sempre al mateix lloc: un hostal de mitja cullera i un quart de forquilla a la penombra, entre mar i muntanya. El primer dissabte de cada mes. Si era festiu, ho passaven a la semana següent i afegien dues hores a l’encontre.
El bujerito!
A l’Albert l’havia fet riure –alhora que l’havia excitat- que l’esteticienne hagués preguntat allò tan comú per a ella. La Sensi va respondre que no, que ella no tenia ni pèls a la llengua ni allà. O pocs. Es va fer arreglar el pubis a la brasilera.
Orgasmes perduts.
Set vegades. D’elles, la Sensi només va assolir el clímax en dues ocasions.
Per què, un còmput?
L’Albert, desolat, s’acusava ‘sóc mig home’. Ejaculava massa aviat. El neguit. La Sensi el calmava. L’Albert s’obsessionava, havia de fer-la gaudir. ‘Guia’m’.
Amb el temps la Sensi va saber que l’hagués volgut intuïtiu. D’aquesta manera el va derrotar. Per més que li hagués repetit uns mots llegits i rellegits en un post viral en una xarxa social:
Tenir sexe buida el cos; fer l’amor omple l’ànima.
El pòsit de frustració hi era. Clímax no apareguts, extraviats, en un llit que també era per a allò. Cinc orgasmes perduts. No acceptava haver-s’ho permès.
Cinc.
En collí cinc, la Sensi.
Cinc carxofes del paviment a la mà, agafades pel tronc, no escapessin. Algunes amb les fulles. Un ram de carxofes.
Per cada carxofa collida la dona tancava els ulls, somreia. Li venia el gust del coit, com un llamp als baixos. Un benestar prohibit al carrer? Carrer absent de gent.
Agraïda per les sensacions, la Sensi dirigia l’esguard amunt, al cel. Una xemeneia li feia l’ullet, com si l’entengués. Albert?
Va ser just llavors. Just llavors! Es van perdonar (perdonar?). L’exmant respiraria tranquil allà on fos, per fi. Ella va desitjar-li sort i salut.
Tancar una página esgrogueïda del diari d’una de les vides dins la vida, això acabaven de fer.
Va continuar desfent el camí, vorera avall, costat dret del carrer, costat esquerre, ben bé una ziga-zaga.
Encara mancaven carxofes. Dos, tal volta tres carrers més. La certesa que hi serien intactes i presents, que ningú les hauria preses, que cap vailet les hauria xutades, que cap gos hi hauria fet una ruixadeta, que cap escombriaire les hauria abatudes. I que els carrers estarien deserts de persones. Que els balcons s’abocarien més enllà d’ells mateixos i que les finestres farien provatures per desempallegar-se de persianes massa baixes.Tot per les carxofes.
De debò que havia comprat carxofes?
Va recular un quart de segle. Havien fet campana sonada de la universitat, un matí més de primavera. En Llàtzer únicament tenia ulls per a ella, la flor principal. El company d’estudis amb qui fer-la petar hores inacabables en una terrassa agradable. I abans i després recórrer barris inexplorats o repetits a la recerca de bocins que se’ls haguessin escapat. Hormones incendiàries, llavis expectants, pell ruboritzada. La descoberta de petons i tactes cremant etapes fins a l’esclat, al pis d’ell. El treu roba, el cau a lloc tou, l’ànsia. Abraçades abrusadores. L’ardor de la nuesa enganxats. El membre d’en Llàtzer a dins. Moviments energètics, ebullició. El xip-xap dels fluïds lliscosos. El gemegar entre pampallugues. Aquell envolar-se…i, de cop, la ment. Li va estroncar, el plaer a fer punyetes. Una veu li ho va jutjar, va pensar en possibles perills. El cervell va guanyar. En Llàtzer va ejacular amb gran satisfacció. Ella, es va quedar amb les ganes. Orgasme perdut. Coit malbaratat.
Va agregar una nova carxofa al manat, la més esponerosa de totes, valia per dues. La va situar al centre. La intensitat de la passió, en remembrar-la, estava exigint a la Sensi que fes alguna cosa. Allà on fos, en Llàtzer va haver de fer-se una palla. La Sensi es va haver d’arraulir en una entradeta rera un batent de la porta. La bombeta del llum que penjava del sostre, envoltada per una cistella de vímet –que feia rústic- va estar a punt d’encendre’s en testimoniar com la dona apuntava una carxofa vers el forat afamat i com només d’aquella manera –només d’aquella- era capaç de retornar amb en Llàtzer en el pretèrit, colgar els pensaments sota la manta i entregar-se integralment.
-Sóc el cel que s’esberla i tu…tu vols fer l’amor.
Aconseguir aquell orgasme llarg llaaaarg llaaaaarg dempeus, faldilla aixecada i tanga apartat, trepitjant pols no escombrada (hi va observar una llavor voladora de forma helicoïdal, d’acàcia, mig destrossada) la va elevar més enllà dels talons.
-La producción de musclos al Delta creixerà…
L’anciana tres quarts sorda que habitava aquell immoble acabava d’engegar la ràdio, que va sobresaltar la Sensi.
-La sorda quasi com una tàpia ha despertat al nou dia!
Qui gosava definir –la?
Es tractava d’una veu metàl•lica amb tocs de timbre. Procedia d’un bal´co del bloc de pisos de davant per davant.
-Sí, sóc jo. Una bicicleta que viu de sol a sol i a sol i serena en aquest lloc reduït. M’acompanyen forçosament uns testos amb el contingut vegetal mal cuidat, poc estimat, pràcticament a fer punyetes, puc afirmar. Per això la terrissa del qual estan fets es va erosionant a mesura que perden l’ànima.
La Sensi va pessigar-se les galtes per assegurar-se que no es trobava immersa en el que algú hauria etiquetat de ‘tripi’. Se li enrogiren com si s’hi hagués aplicat coloret efímer. Tot seguit es pessigà els glutis, mig-mig, que en tenir-los prou treballats, els dits relliscaven. La ràdio havia pasat a cantar ‘Riders on the storm’, de The Doors. I…què ensumava? Qué s’estava preparant la de la casa, per esmorzar?
-Pastís d’ayahuasca, nyam!
Va sentir perfectament el mastegar sorollós de l’octogenària atipant-se.
La bicicleta prosseguí:
-Ella és un dels amors de la meva vida, però no li ho puc dir, no pas perquè ella hi senti poc. No s’ha fixat en mi, no ho fa quan escombra la seva part de carrer cada vint-i-nou de febrer. Ens devem orgasmes sublims, la Lèndula i jo.
La Sensi s’estava marejant. Va deixar anar les carxofes. Just aleshores l’àvia va aparèixer rere seu. Abans d’endinsar-se en la foscor va poder-se quedar amb la imatge: un ser amb els cabells blancs arrapats al crani, tibats i recollits en una cua d’euga. Al front, únicament un rínxol blau turquesa penjant i dividint-lo , que arribava al final d’un vèrtex agut: el del nas.
El velocípede sospirà. La roda davantera, repenjada a la barana, semblava una tafanera infinita. Els pedals, travats. Continuà:
-Amb prou feines puc passar entre les dues mitges columnas per sortir a fer un vol. No em deixen.
Si eren baranes del balcó!
I no: eren dos troncs de carxofa, com d’obra vista, però pals de carxofa. Amb la capçada florida: lila pelut, pinzell de vellut. Paral•lelament, dues figueres vinclades l’una cap a l’altra, quasi tancant-se en arc. Rates de camp niaven entre les arrels. L’herba alta, sovint humida, viver de mol•luscs de la closca de l’espiral mágica, entonava una melodia ancestral que revifava somriures.
-Els meus radis se senten corbes felices en aquests moments, no pas segments lineals seriosos.
Molts cargols vivien allà, salvats d’una mort segura, la de ser esclafats en camins asfaltats o sense asfaltar, en jardins i patis on la norma era enverinar-los per preservar la flora. I la seva obra forada-fulles-artísticament, no importava?
Havien fet senders regalimant bava lluent, escrivint poemes per a la lluna, els grills i les cuques de llum. Fins que havien coïncidit en un punt qui-sap-quan-feia-previst. S’havien enganxat tots, tots, tots. Una mola de closques amb els sers tous adins. Es van metamorfosejar en un únic cargol gegantí.
-Sóc amor pur- va sentenciar, estovant emocions arreu- Aquí estic en pau.
El propietari d’aquell espai verd havia mort d’un refredat que se li havia complicat, ‘malcurat’ s’havia dit el metge qui es casà amb la vídua. El metge morí, també, d’un casament malportat. I aquelles terres continuaren verges, els plànols del xalet que aquells homes haurien construït, oblidats. Només aquelles dues pilastres amb un intent de mur marcaven el solar. Hi havia, després d’unes escales, una piscina-estany que només omplien les pluges importants, ocupada per herbes altes i erectes, espesses i viscoses que ocultaven closques buides del Santuari dels Cargols.
-No et puc arrossegar. Vine cap a dins a refer-te.- la veu melodiosa de la Lèndula va demanar.
La Sensi, amb els ulls closos, es va aixecar. La Lèndula la va agafar del bracet i la va guiar fins a un sofà on estirar-se. La Sensi notava la fredor de l’enrajolat encerat i encertat: era bonic. Però les mitges la feien patir de no patinar. Les sabates altes les duia a les mans.
La Lèndula va fer una pausa i una rialleta. Va anar a buscar una regadora del segle passat que covava rovell com sang eixuta. La Sensi no ho veia i ho veia. Aigua brollant per a falgueres arrissades que penjaven d’una col•lecció de taules altes i estretes en aquella sala, arrambades a la paret. Una d’ovalada, de vidre; la rectangular, de marbre; la quadrada, de fusta qualitat pseudobonaiunxicd’ebenisteria; la semicircular de metall,…La pols i les teranyines hi havien esmerçat la seva artesania silenciosa i pacient del dia a dia.
Un cop instal•lada, la dona gran explicà:
-La Teresina Killer, quan ha plogut, ja la veus amb la bossa d’un supermercat que li ha pagat la pena de pagar. En busca, en troba i cap a dins. La bossa va pesant. El so de les closques picant unes contra les altres. L’excita. Les wellies molles i tacades d’herba i també part de les cames amb els pèls i la pell seca que no poden emparar on amb la punxa d’un llapis HB s’hi fa dibuixos que semblen blancor de guix en una pissarra i ho fa a hores mortes, la Teresina Killer. Un traç lletós de caspa presa.
-La Teresina Killer ha canviat, a Déu gràcies. Es va embafar, tants cargols, tant sucar pa al suquet, tanta mort li va espatllar les papil•les gustatives i les pupil•les es van cansar del mateix color d’àpat. Com una mena de càstig dels cargols.
-Clong!
La bicicleta, fora estant, parava cada radi com antenes. La felicitat d’assolir escoltar l’atàvica estimada li produïa pessigolleig arreu. El timbre va accionar-se sol: quin gripau rogallós! Amb un pedal va aconseguir xutar un pinyol de préssec d’aigua que el veí del pis de dalt havia tirat al buit sense ni un mirament. El pinyol havia semblat un cor de cordes associades ensabonades amb escuma sangonosa fins que les formigues el van escurar i sol, vent i precipitacions el van fer esdevenir quasi pedra i li van xiuxiuejar que era útilment inert i que era bona cosa, que ajudava a apaivagar els neguits dels sers ansiosos del planeta. La bicicleta va xutar el pinyol. Ho va fer després que un pardal espavilat bequetegés un bocí de croissant que se li havia caigut a un nen de dos o tres pisos més amunt. El pinyol, un puny menut, picà la porta a cala Lèndula. Per això ella tallà el relat.
-Clong!
Qui podia ser? Un copet tímid? Obrí. Ningú. I a terra? Entre les rajoles hidràuliques destacava aquella llavor. La Lèndula s’ajupí sense dolor, plegant les cames. L’agafà.
-Que preciós! Me’n faré un penjoll!
Caldria tan sols barrinar-lo. Un forat, llana marró amb irisacions daurades com a cadena i llestos. La il•lusió li estroncà la narració. La Sensi l’esperava amb candeletes amb un ample somrís net com una patena, distesa.
-Potser sí que vol figurar. L’han arreglada, és clar. Els millors. Treure alguna costella, algun queixal, estilitzar. Ell és ara president, ja era ric. Un amor platònic realitzat, ella un quart de segle més gran. Ara sí que tindrà feina, amb un càrrec tan elevat! Estarà ben entretingut. No se’n buscarà cap altra, no!

Esclafí a riure.
-Parlava de notícies bastant mundanes. Ens ho fan creure? Jo crec el que crec. Tinc una veïna que tot ho sap, és molt comentarista. Com ho has sentit, que m’ho ha contat. S’ha tornat d’aquesta manera per protegir-se. Abans feia la vora a les ànimes, però la van ferir. Et parlo de la germana de la Teresina, la Fiona Killer. Durant un lustre –o dos- els matins de diumenge s’imposava alegrar-se escoltant sardanes i espolsant catifes i pensaments…quan, de fet, esperava escoltar la tenora per emocionar-se mentre vigilava el rostit de conill.

Llavors la Sensi va veure per la finestra com una gran ala d’àngel i de núvol s’enduia el sol a passejar.
-El sol no ha de menester passaport. Se l’emporten a la Polinèsia i a la Patagònia, hahahahaha!

Les carxofes eren posades amb aigua en un gerro recargolat, ben barroc, a l’ampit.
-I les que no he recuperat?
-Senyal que no tocava. Les mitges ressequen la pell, ho sabies?
Les hi va treure. La Lèndula es va disposar a fer-li un massatge amb oli d’avellanes.
-T’adormiràs. Vés mirant per la finestra. El parlar, aparca’l.
En inclinar-se per dir-li-ho fluixet el rínxol turquesa era una molla entremaliada que pujava i baixava.
-Sordeja molt, poc, …?
La pregunta s’esborrà. Un petó a cada galta la van sedar. Les mans expertes d’aquell ser increïble feien caminets, els dits corrien, premien, dibuixaven cercles…la musculatura reaccionava. La Sensi, amb el cap sobre un coixí color Sahara, tot i adormida, observava per la finestra. Una masia decapada, d’alçat ridícul, amb palmeres i un cactus paral•lel a la canonada d’aigua. Una masia amb una faldilla llarga de camps verds repuntejats d’espurnes blanques. Flors de què? No ho vulguis esbrinar, Sensi, això talla l’orgasme. Contempla. El teu interior s’expandeix. Una ermita blanca com la nata, acabada de pintar per tapar grafittis. Els mots ‘Vidres per terra i la meva sort descalça’ són indelebles. Els han hagut de dissimular plantant xiprers que han adquirit grandes. Tres. Ben juntets. Tres llances carregades de boletes marrons que en qüestió de segles seran polsim xocolatós a la terra. L’ermita respira, sola, arrelada al turó de color torró dolç. Amb l’ull negre, campana callada, sorprès pel pes del món incongruent i admirant el cel. Tot ple de pedres criant molsa: minúsculs planetes de poesia humida. Nuvolada metamorfejant-se: un OVNI, un submarí, un drac –aquests sempre!-…un fal•lus. S’ha enterrat, un xic més avall, en un marge de la riera poblada de cards, alliums i borratja, un pobre que cada dia menjava entrepans de pa de femer amb chopped. Esventa, la campana que s’activa: “No es cuidava. Tenia massa tecles tocades. Quan creava…era tan entusiasta! Viatger, repetint punts en un mateix cercle. La cuirassa que es va fer des de petit no va resistir més”.
La Sensi preguntà des de la boca de l’estómac:
-L’autor de ‘Vidres per terra i la meva sort descalça?’
-Sí. Va començar a trobar-se malament quan intentava regatejar el preu d’uns shorts a la paradeta d’un gitano. En Dhiug, rere unes ulleres ratllades i sense filtre protector, tenia els ulls tan expressius! I exageradament envermellits.
-Així…no valen 3 euros? És el que posa.
Cinc euros. El darrere (o davant, segons com es mirés o s’entengués) del tros de cartró mal tallat ho marcava, coronant el piló de peces de roba en garbuix tan remenades.
-No duc tants calers. Mira, aquests que els falta un botó…me’ls pots rebaixar? Vinga, enrotlla’t.
Va ser que no. En Dhiug –ni blanc ni negre ni groc i ni jove ni vell- mussità:
-Hagués estat bé estrenar aquest estampat hawaià per dur-la a la Cala de les Closques.
Un goteig tebi al rostre de la Sensi. El revers d’una mà de la Lèndula escampant les llàgrimes que hi deixava caure.
-Són llàgrimes desordenades com orgasmes amalgamats en l’oblit.
-El costat brillant de la vida els ha anat resituant. No pensis en l’orgasme físic no dut a terme, no pensis en el penis que no et dóna orgasme massa físic, no pensis en els orgasmes pensant en ells com diners. No.
-Fa onze anys. “Amb una mica de sort estem a la meitat de les nostres vides”. Era el títol d’una novel•la que volia escriure o…que escrivia? Uns paràgrafs diaris, una disciplina. “Et robaré petons i seré el més ric que mai hagi existit”, començava així. S’havia enamorat de mi i del meu vestit groc i de les meves sandàlies blaves.
La Sensi el va visualitzar en una cafeteria. En Dhiug hi havia entrat a llegir el diari, per corroborar-se que el fil del món li era ben sa de no seguir-lo, i si ho feia molt de tant en tant l’atontava. Prenia una tassa de te amb menta i canyella.
-No es podia permetre massa despesa. Jo acabava de descobrir aquell curiós petit establiment que combinava verds i que tenia una font i un safareig del pati que deuria haver estat. Al voltant d’aquells elements, julivert de pou que feia pensar en herbes de joguina. Una granota de cerámica, ser anquilosat, i quatre mosques fent-li burla? De plàstic, llàstima. Més aviat, jo diria, que la reverenciaven.
-És bona la música, aquí. Ah, les consumicions també. Quina emissora sintonitzeu?
-No,no. El meu company, que va ser disk-jockey.
En Dhiug parlava amb poca gent, amb la que trobava desemmascarada. La parella que regentava l’espai ho traspuava. Per això jo també hi era.
En Dhiug, assegut paral•lel a la figura de l’amfibi (si s’hi assemblava!), volia com ocultar-se, ell, baixet, un pèl corbat, fent panxona, ulls que sortien d’ell mateix. Sí, era gripau. Literalment va saltar cap a mi, princesa que formava part d’ell. Un grapat de turistes dels països nòrdics va aplaudir. Nosaltres ens vam tapar sota un foulard fúcsia que jo duia al cistell. El públic esperava una segona part. Nosaltres ens tastàvem els llavis i estrenàvem abraçades. La meva beguda es va tombar. Les mosques llavors eren de debò, giraven al nostre voltant, emetien un mantra-zumzeig, com parint una dimensió.
La Sensi, abstreta en la historia de la Lèndula i en Dhiug, no controlava des de la ment racional. Un clímax se li anava congriant…seria piramidal.
I, de cop, se li va abortar. Sorolls: claus, porta, passes.
-Mosques!
La neboda adolescent en el primer tram adolescent:
-Quin fàstic! Dóna’m un spray, que les assassino!
-No! Són a casa meva. No em molesten pas. Què fan? Harmonitzen . Es desplacen quasi en cercle. Se’n desvien i hi tornen. M’aportene l mateix relax que la música clàssica. Les mosques situades entre el tresillo i la màquina tonta. De cap manera els llevaré la vida, Carla! Són estrelles enl’aire d’aquesta sala.
La noia, qui de tant en tant visitava la tieta, per inercia, per costum, per interés per si la dona adinerada li allargava diners o li feia algun treball de l’institut, va fer cara de pomes ben agres. No seria vençuda: una Marieta encara no adulta, groga amb pigues negres, va aterrar al llibre de ciències que la Carla acabava d’obrir tan bon punt va ser a la casa. El va tancar de cop, hi va prémer les mans. Va comprobar si encara vivia: va haver de buscar entre les pàgines. La va rematar amb un índex al damunt.
-Quin fàstic!
El to de desdeny es sumava a la malícia i a la crueltat. La Sensi va cridar, com un tro abans de tempesta.
La Lèndula cridava amb ella. Estaven plorant juntes. A l’exterior, un sol espaterrant.
La bicicleta va fer una pirueta.
Les carxofes que mancaven per recollir, també.
Tot era emoció.
-Amb una mica de sort –que és molta- esteu a la meitat de les vostres vides. Despertem. No és genial?
La veu d’en Dhiug, eteri, reunia aquells elements. En Dhiug flotava en la invisibilitat.
Van entrar per la finestra, que era ovalada que avalada per un canvi que calia havia pres nova forma, la seva real, no desvelada. Un ull. Cada pestanya, una ploma.
En Dhiug, tremolós, vergonyós, fulgurant posaría el penjoll del pinyol a la dama del rínxol turquesa (la del vestit groc i les sandàlies blaves).
-Seguirem l’espiral fins a la Cala de les Closques!
En aquella trobada cadascú es sentia ser que encaixava. El llibre estava ja escrit. Acabava d’acabar: la dona dels orgasmes perduts, trobats i ampliats, en tots els sentits.



Comentaris

  • Recuperar[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-10-2017

    Tant de bo tots poguéssim tornar enrere i anar recollint les carxofes que ens han caigut de la bossa...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

153 Relats

164 Comentaris

71079 Lectures

Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)