Cercador
La dona de la capella
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era asseguda sola, al primer banc del costat esquerre. La solemnitat imperant apresa i no apresa la farcia. El seu rostre cortinejava llàgrimes pel difunt i amb una mà les recollia amb un mocadoret brodat que perdia el toc impecable de la planxa eficient.
Aquella dona potser tenia cinquanta anys. No se sabia pel monyo, per les canes no tractades, per la roba que l'envellia (un coll alt de llana de mohair d'un marró clar que xispejava borrons i una faldilla molt sota genoll d'estil monja en dia festiu arrodonit amb mitges gruixudes de to esparadrap per tal que la carn no respirés ni la vida ni la llum i unes sabates de mena ortopèdica).
El mocador era tan moll que l'hagués hagut d'escórrer i si la dona hagués anat pintada amb rymmel a les pestanyes l'hi hauria traspassat i enfosquit com les pedres centenàries de les parets de la capella que contrastaven amb el retaule central al fons de tot, just davant d'ella, que manifestava sota pols evident el tant per cent d'or que el componia. Decoració carregosa, farcidíssima d'elements contraposats i que pujava com un pastís de pisos i que es veia obligat a aturar-se al sostre on ni destacava per manca d'il·luminació, malgrat la religiositat que no volia deixar de traspuar.
La dona si mirava endavant no es fixava en res perquè ja s'ho sabia. Tenia gravats els angelets molsuts amb el cos ple de sacsons que sospesaven columnes salomòniques com si aguantessin budells cargolats on hi niaven altres angelets rabassuts de cabells rinxolats, aus del paradís i raïms ufanosos. Orles arreu, com onades enrevessades. I marbre. I aquell daurat, aquella magnificència, aquella ampul·lositat per dominar esperits. I aquell Crist en la creu, de pell cerosa i el dolor a la cara, la ferida al pit, la corona d'espines emmarcat per roba granatosa com la dels telons de molts teatres.
La dona tenia aquell aparador al cervell i si tancava els ulls el podia resseguir de dalt a baix i no es deixaria res.
La dona aspirava l'aire amb sentor d'incens. No tenia ganes de comptar ciris sacrificats, com altres vegades mentre esperava.
S'havia acabat tot. Va mirar-se per darrera cop aquella porta de fusta obscura treballada com si fos una teula de xocolata gegant amb els quadres per repartir-la, aquella porta de caire misteriós ben a sota d'una rosassa amb els vidres intensament acolorits. Aquella porta que des que havia fet la primera comunió havia obert tantes vegades acompanyada d'en Vicenç, el capellà quinze anys més gran que ella, i a qui mai més podria aixecar la sotana.
Aquella dona potser tenia cinquanta anys. No se sabia pel monyo, per les canes no tractades, per la roba que l'envellia (un coll alt de llana de mohair d'un marró clar que xispejava borrons i una faldilla molt sota genoll d'estil monja en dia festiu arrodonit amb mitges gruixudes de to esparadrap per tal que la carn no respirés ni la vida ni la llum i unes sabates de mena ortopèdica).
El mocador era tan moll que l'hagués hagut d'escórrer i si la dona hagués anat pintada amb rymmel a les pestanyes l'hi hauria traspassat i enfosquit com les pedres centenàries de les parets de la capella que contrastaven amb el retaule central al fons de tot, just davant d'ella, que manifestava sota pols evident el tant per cent d'or que el componia. Decoració carregosa, farcidíssima d'elements contraposats i que pujava com un pastís de pisos i que es veia obligat a aturar-se al sostre on ni destacava per manca d'il·luminació, malgrat la religiositat que no volia deixar de traspuar.
La dona si mirava endavant no es fixava en res perquè ja s'ho sabia. Tenia gravats els angelets molsuts amb el cos ple de sacsons que sospesaven columnes salomòniques com si aguantessin budells cargolats on hi niaven altres angelets rabassuts de cabells rinxolats, aus del paradís i raïms ufanosos. Orles arreu, com onades enrevessades. I marbre. I aquell daurat, aquella magnificència, aquella ampul·lositat per dominar esperits. I aquell Crist en la creu, de pell cerosa i el dolor a la cara, la ferida al pit, la corona d'espines emmarcat per roba granatosa com la dels telons de molts teatres.
La dona tenia aquell aparador al cervell i si tancava els ulls el podia resseguir de dalt a baix i no es deixaria res.
La dona aspirava l'aire amb sentor d'incens. No tenia ganes de comptar ciris sacrificats, com altres vegades mentre esperava.
S'havia acabat tot. Va mirar-se per darrera cop aquella porta de fusta obscura treballada com si fos una teula de xocolata gegant amb els quadres per repartir-la, aquella porta de caire misteriós ben a sota d'una rosassa amb els vidres intensament acolorits. Aquella porta que des que havia fet la primera comunió havia obert tantes vegades acompanyada d'en Vicenç, el capellà quinze anys més gran que ella, i a qui mai més podria aixecar la sotana.
Comentaris
-
errata[Ofensiu]Atlantis | 02-12-2013
perdó és "predilecció"
-
tens predelecció per les dones grans?[Ofensiu]Atlantis | 02-12-2013
els dos que t'he llegit ho sembla, però com que t'he llegit altres vegades se´que et mous bé en qualsevol personatge. Aquest també està molt ben descrit i potser si que és veritat que necessitaria una continuació, encara que s'entreveu amb aquest capellà que quinze anys més gran que ella li feia tanta companyia!!!!!
Petons -
Un perfil[Ofensiu]Joan G. Pons | 22-11-2013 | Valoració: 10
He gaudit de la teva descripció. Som humans i amb tanta riquesa de percepcions... Gràcies.
-
Sotanes cap amunt![Ofensiu]rnbonet | 21-11-2013
I ací tenim aquella de ciris beneïts i llum d'incens. Amb una adjectivació admirable des del principi; amb un regust de rosari i missa primera...; amb un estil 'menermaresmenc' que déu ni dó! Per treure's/llevar-se la boina! Muacs!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
437869 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com