La cursa

LA CURSA

Olga va saludar la seva amiga amb un somriure d'aprovació. Havien quedat davant de "Zara", Passeig de Gràcia Gran Via. Les dues vestien esportives, samarreta i un pantaló curt ajustat. La Paquitín s'havia col·locat la cinta per la suor al front i duia a la mà el número de la cursa que patrocinava "El Corte Inglés". Els havia tocat un número alt perquè havien decidit apuntar-se juntes a darrera hora. La Paquitín ho tenia decidit ja feia temps. Ella hi havia participat en un parell de vegades, però volia convèncer la seva amiga de què l'acompanyés.
A la plaça de Catalunya es van trobar dins d'un grup atapeït de gent gairebé colza per colza quan van començar a moure's. No van poder córrer fins al cap d'una estona en el moment en què la gent del davant la van tenir a certa distància. La Paquitín no era una velocista, conservava fons de les altres maratons i acostumava a mantenir la mateixa celeritat en la carrera, a més anava amb la seva amiga que no estava habituada a fer curses, encara que l'Olga freqüentava el gimnàs del barri.
La Paquitín desitjava aquell moviment, trobar-se entre gent, volia distreure el seu cap, aquest cop, però, sense música, sense connexió. Aquells darrers mesos estaven canviant la seva vida. Intuïa que el tren de l'adolescència s'estava aturant abans de que ella ho desitgés. El final de la línia estava a prop.
Es mirava l'Olga i somreia, l'havia portat per intercanviar alguna xerrada, fer el recorregut distret i per a no sentir-se sola i, en canvi, estava pensant en ella mateixa. Recordava el dia en què va arribar a casa venint de la disco i es va trobar a son pare cridant, no contra la mare, com era costum, sinó contra ningú. Més aviat dedicava la seva exasperació al sistema: acabava de perdre la feina. La Paquitín, aleshores, havia ensumat la mala maror i es va tancar a l'habitació, es va endollar la seva música, però aquella vegada, no la va abstreure. Imaginava que hi haurien esdeveniments que l'afectarien: Precisament quan es disposava a comprar-se roba per renovar-la.
─ Estás cansada Paqui? - li va cridar l'Olga entre ofecs.
La Paquitín se'n va adonar que els seus pensaments eren transparents, almenys per a la seva amiga.
─ Vuelvo a pensar, tia. No puedo evitar-lo.- va exclamar la noia.
─ No se lo merece. Ha escogido la moto, pues que se joda, que se morree con ella.- va expressar la seva amiga amb la veu entretallada per la correguda.
L'Olga pensava que la Paquitín estava preocupada perquè havia renyit amb el nòvio. La noia va deixar que s'ho cregués. En aquell moment es va fixar que la manca de feina del seu pare li havia amoïnat més que no pas el trencament amb l'Iván que havia esdevingut més tard. Aleshores, el fil del pensament va seguir amb el noi. L'Iván estava canviant i la culpa la tenia Néstor, Rascaiú, el gòtic, que el volia introduir a la seva tribu i es ficava amb la parella. Estava segura que l'Iván havia confiat al seu col·lega la seva desil·lusió de què quan estava a soles amb ella no podia aconseguir res.
Els records anaven al pas dels seus peus. Tenia present el dia en què la colla es va ajuntar amb una altra de coneguda i plegats van decidir celebrar una moguda al carrer, "en un racó", van dir, en lloc d'anar a la disco. Havien anat proveïts amb bosses de plàstic plenes d'ampolles que ella havia endevinat que eren de whisky, ginebra i d'altres alcohòliques. El "racó" va resultar ser un parc que, aleshores, estava tancat però que ells en van saltar la tanca.

Les dues noies continuaven corrent al seu ritme, molts participants les avançaven però elles deixaven enrere a altres. Van passar al davant d'un grup de joves invàlids que anaven en cadires de rodes empentades per acompanyants que els animaven cridant-los. L'equip el constituïen disminuïts psíquics, noies i nois, que amb el cap endavant semblaven que s'ajudessin a empentar. Quan les dues noies els van sobrepassar, alguns d'ells, amb veus guturals les van increpar o animar, elles no n'estaven segures dels seus comentaris, però els van dedicar un somriure. Un d'ells cridava més i la Paquitín va observar com l'avançava amb la seva cadira de rodes. El noi que seia intentava saltar a fora aixecant els braços i ganyolant, el seu acompanyant empentava amb força el vehicle amb una mà i amb l'altra evitava que el seu company impedit no saltés. Van aconseguir sobrepassar-les i el noi que conduïa es va justificar:
─ Volia aventura i avançar-vos.- Va explicar tot somrient a la Paquitín mirant-se-la en passar.
La Paquitín se'n va adonar que l'empentador gaudia més de la carrera que el malalt. L'avançament els havia separat del grup i va haver de cedir per tal d'esperar la resta dels components. El conjunt el formaven set cadires de rodes que participaven a la cursa. Aleshores, quan les noies van tornar a avançar al capdavanter minusvàlid, el conductor va cridar:
─ Adéu ja ens veurem.
─ Esto es moral - va exclamar l'Olga a la Paquitín.

De moral es tractava. El pensament de la Paquitín va tornar al parc: En mica en mica les colles, mig begudes i exaltades per la música rítmica dels reproductors que duien, es van deixar-se anar per les passions que cercaven. Alguns van participar col·lectivament en l'orgia que es va formar, altres parelles es van arraconar sense amagar-se. L'Iván l'havia estat magrejant tota l'estona, però sempre fent broma i junt amb els altres. No es retreia i els seus dits burxaven a l'entrecuix d'ella per sota la curta faldilla. Era el màxim que la Paquitín li permetia. Però aquella vegada, el noi va voler culminar la feina. Es van petonejar i de cop ell la va engrapar decidit. La Paquitín se'n va adonar que s'havia descordat i bufegava i va observar com les altres parelles es rebolcaven per terra. "No!" va cridar. Es va treure el noi de sobre i va fugir corrents saltant la tanca.

Amb forta respiració per la carrera, va seguir recordant com a l'endemà li va venir l'Iván demanant-li disculpes objectant que s'havia conduït per l'ambient. Van continuar sortint però el noi es mostrava empipat. Li va fer entendre que no entenia perquè ella era diferent de les altres quan semblava que li anava la marxa. Tot va acabar quan ell es va comprar la moto sense que li expliqués d'on havien sortit els diners. Ella s'havia negat a pujar altres vegades en aquests vehicles quan li havien ofert els amics. Aquell cop, però, l'Iván li va insistir i ella va cedir. Va haver-hi prou amb unes quantes ziga-zagues entre els cotxes sense minorar la velocitat on va veure perillar les seves cames i amb un vermell que va passar esquivant les persones. Va manar que s'aturés de cop i allà mateix el va deixar. Es va negar a tornar-lo a veure i no va contestar a les seves trucades ni als SMS.

Havien arribat al carrer Lleida i la pujada a Montjuïc es notava, algú els hi va llençar unes ampolletes d'aigua que les van entomar i obrir. La Paquitín en va beure dos glops i la resta se la va tirar per sobre. L'Olga va fer el mateix, es va obrir la roba i es va donar un bany. Les dues mullades van riure i van continuar amb marxa moderada per la pujada.

Tenir el pare a casa es feia pesat. Volia saber encara més coses d'ella: "Per què venia tard?. Què havia après aquell dia a l'escola?". L'home havia aconseguit un atur de sis mesos de subvenció i cobrava molt poc. Va haver una reunió familiar de la qual la Paquitín se'n volia escamotejar, volia passar del problema i anar-se'n al carrer però la van obligar a quedar-se. Es van acordar les despeses mínimes. Havia d'estirar la roba durant més temps i deixar de comprar cosmètics, això la rebotava. Li encantava pintar-se i canviar-se de roba constantment pel sol fet d'agradar-se i canviar el ‘look'.
Quan va tallar amb l'Iván, se'n va adonar que, fins llavors, el feia servir de mirall però al gust d'ell, el noi l'animava als canvis i a pintar-se com ell volia.
Desprès del trencament, el tatuat Rascaiú la trucava. Es pensava aquell ximple luctuós que ella era un arbre caigut i fàcil d'aconseguir, segur que l'Iván li havia dit que havia estat ell qui l'havia abandonat.

Passaven per davant les fonts i va albirar les torres venecianes, un grup de gent les aplaudia i les animava. Una mica més i arribarien a la recta de l'estadi. La Paquitín va contemplar la seva companya que semblava aguantar, ella li va tornar la mirada sense gosar parlar però va somriure.

La seva mare li va clavar: "He ido a la peluquería porque ya no podia aguantar más, están buscando un chica, sabes? He pensao que tu podrías ir. He hablao de ti a la peluquera y me ha dicho que te pases, quiere verte, ella y yo nos conocemos hace tiempo. Mira, tu hermano le han cogido para encofrar. Todos tenemos que contribuir niña, pero no te preocupes, vendran tiempos mejores".
Va ser com el despertar després d'un perllongat somni. Ella que sempre feia cara llarga a les persones adultes, ara hauria de suportar-les, és més, es convertiria amb una d'elles. Va iniciar aquella nova etapa de la seva vida de perruquera. Un dia, quan anava a sortir de la feina, va observar l'Iván que l'esperava amb un concert de palmes que gaudia ell tot sol. La Paquitín, el va evitar sortint per la porta de darrera que donava a un altre carrer. Va passar més avall d'on estava el noi sense que la veiés i va advertir que encara estava tocant palmes i cançonejant.

L'Olga va voler incrementar la velocitat animada pel públic que la aplaudien al pas, volia entrar a l'estadi de pressa. La Paquitín la va seguir, aleshores de cop, va sentir un dolor molt fort a seu costat. S'ofegava i va haver de parar d'immediat posant-se la mà sobre la part que li feia mal. L'Olga es va aturar per ajudar-la.
- Es un flato - va al·legar la Paquitín. - no puedo continuar, sigue tu, yo descansaré y cogeré después el bus, venga ya mujer, no te quedes ahí parada, vete, ya se me pasará no es la primera vez, mierda!. L'Olga semblava dubtar però amb la mà la seva amiga li va indicar que conti
nués. Resignada ho va fer. Estava amb bona forma i no volia perdre aquella primera oportunitat.
La Paquitín va estar asseguda allà mateix i desprès amb mostres de dolor va anar caminant poc a poc. El grup de disminuïts psíquics va passar i el noi que havia parlat amb ella la va veure i se li va acostar arrossegant la cadira amb el seu company.
─ Mira Pep és la noia d'abans. Veus està cansada ella també.- Li va assabentar al seu company disminuït.
─ No, és flat. - va aclarir ella mirant-se a tots dos.
─ Ah, jo porto aquí un ungüent.
El noi va treure de la bossa de la cadira un tub i li va lliurar a la noia. Ella no endevinava la forma d'obrir-lo i ell la va ajudar. La Paquitín es va apujar la samarreta i ell va fregar suaument amb la pomada la part dolorida.
─ Oh està fresc que bé. - va exclamar la noia revifada.
─ Sí, però ara no corris. Has de descansar.
─ Gràcies. Mira els teus companys t'han deixat, hauràs de córrer tu ara.
El noi es va quedar observant la corredora.
─ Saps què?, ho deixo. Aquest - va assenyalar al noi assegut - ja n'ha tingut prou també. El trobo excitat i li cal assossegar-se.
La Paquitín se'l va mirar, l'incapaç bavejava.
─ Hola.- li va arribar a dir una mica anguniosa
─ Es diu Pep i jo Jaume.
─ Gràcies Jaume, me lla... el meu nom és Paquitín.
No sabia com, havia canviat al català. Ella que mai el parlava, només a la classe amb la profe, va descobrir que també podia fer-lo servir al carrer. Sa mare xerrava amb veïnes en català perquè quan va arribar a Barcelona era jove però la Paquitín, malgrat haver nascut a la ciutat, mai no s'hi havia decantat. Es va fixar en Jaume. Era alt, cabell arrissat, faccions fines però torrades pel sol, ulls vius que semblaven alegres. Els tres van seguir en sentit contrari, paral·lels als qui corrien. Ella li va demanar de què feia: Acabava d'entrar a la universitat per estudiar dret i ella tranquil·lament li va dir que era perruquera.
─ Tindràs bones clientes amb aquesta cara i aquests ulls, podràs servir de referent canviant el teu pentinat.
─ Bah, no sóc cap model. - Va respondre contenta la noia - prou feina tinc per aguantar alguna pesada que sempre em toca.
─ Doncs jo et faria un pentinat diferent cada vegada. - li va afirmar engrescat observant-la.
─ Què potser en saps?.
─ M'inspiraria contemplant-te.
La Paqutín es va posar a riure i, de poc, a Jaume se li escapa la cadira amb el Pep al damunt carrer de Méxic avall. Jaume havia deixat l'agafador fent veure, amb les dues mans, que emmotllava el cabell de la noia.

Van quedar per sortir i van seguir veient-se. Ella es va fer amiga dels amics psíquics de Jaume participant en la ONG d'ell. Però el que més li va satisfer va ser prendre part en l'afecció del noi: la vela. Paquitín va fer un curset de vela lleugera i ara competeix junt amb Jaume davant el port Olímpic. Ell la pentina quan surten mullats. I els dos abraçats senten que el món se'ls obre meravellosament.