La crítica de la crítica

El crític de cinema seu a una de les butaques centrals de la fila vuit. Tot i ser dia d’estrena la sala és força buida. Potser hi ajuda el fet que sigui la sessió golfa, que comença a mitjanit. No té massa expectatives. La darrera pel·lícula que va veure del mateix director va ser un autèntic despropòsit: un guió esperpèntic, un muntatge descuidat i unes actuacions estrafetes d’actors massa coneguts per permetre’s aquell desgavell. I així ho va deixar escrit a la columna del diari més important del país.

Els llums de la sala es fonen a poc a poc. El crític prova un cop, tot apuntant el bloc de notes, la petita lot d’intensitat tènue del bolígraf. El film comença en el pati de butaques força buit d’un cinema d’una gran ciutat. El protagonista és un columnista, que es dedica a la crítica de llargmetratges, del diari més important del país. L’actor, ara mateix, també prova el llum d’un bolígraf, calcat al del crític. El llargmetratge que està visionant l’actor és la pel·lícula execrable del mateix director. Se’l veu fent que no amb el cap, xiuxiuejant improperis i anotant amb desfici a la llibreta. Quan n’acaben el visionament, el protagonista marxa cap a casa on, amb l'única claror somorta d’un neó del prostíbul del davant, passa les notes a net i les envia a la redacció. El rotatiu la publica en portada. La repercussió és immediata per a tots els participants de la pel·lícula, però afecta particularment el director que, havent apostat tots els diners que li quedaven en aquell projecte, acaba en la més absoluta misèria. Perd el cap i comença a seguir els passos del protagonista de forma obsessiva. La història acaba amb el director fumant a la sortida d’un cinema mentre espera, revòlver en mà, que el protagonista passi per la porta.

El crític queda garratibat i entusiasmat. Ha pres notes i s’ha sentit interpel·lat com mai. Tant, que abans de travessar el llindar de la sortida, desitja en secret trobar-hi el director fumant, per tal de felicitar-lo.