La Cova del Gai Saber

Era una cova tant sola com la boca d´un bou mort,
No creixa herba a sa vora ni un estel li feia el nord.
L´aigua mai no l´acarona, seca com un tros de sal,
La fredor grisa poca estona s´ajassa en el seu brocal.
Mai s´hi acosta persona per descendir a llur avenc,
Ni mai ningú sabé on era la porta d´aquell infern.
A sa vora hi ha una llosa mortuòria feta al foc
Amb incabals escriptures d´algun llenguatge remot.
Una nit vaig somniar-la, l´únic medi d´arribar
A la tomba miserable on la làpida es gravà.
No es sentí res en el somni, el silenci fou tant llarg
Com l´avenc que m´adreçava fins al gorg del tosc forat.
I allí, a la vora de l´aigua que al dins del dintre hi ha,
Vaig calçar-me la nissaga de ma sang damunt la mà,
En un anell de maragda lluent com el sol boscà.
Gemma de poder lliurada de les forges de Vulcà.
I el Gai Art, geni i figura de la paraula dels bards,
Se m´escolava en les venes com cérvol alliberat.
Se m´obriren les ninetes, l´oida s´em destapà,
I vaig sentir i veure netes les paraules, i el verb clar.
Com de nen quan assolia la poesia dins la mà
I no podia copsar-la: tant prompte és el seu volar ¡