L´home de la genollera roja IV

Un relat de: prudenci

IV
Com el sol torna al mati després d'una nit d'espera,
així torna a tu l'amor d'aquest nen que per tu viu encara,
des d'aquell dia en què et veié tota nua.
Passa el tercer pont que la veritat procura
i enfonsa't als núvols que em ploren a dins!
Passa el tercer pont
que du al més fons del vent solitari que m'inflama el pit per veure't.
Un Arc de Sant Martí m'ha agafat de la mà i del cor, l'enyor s'esgota
tant sols la ploma, mòbil, parla i jo l'escolto, i visc amb tu.
Mirant la teva mà va el temps enrera, sentint la teva veu fa temps l'enyor,
tenint-te al meu costat el temps s'escola, bevent del teu sospir, no hi ha temps, no...
Abans, quan el teu futur es feia entre les meves mans, com ara en recordar-te,
i parlaves de coses que potser mai sabré, et deia d'amagat que t'estimava
i em bevia el vi amarg que ara ja no em vols dar.
Que llarg és el camí que mena a tu. És un camí d'ignorància i preguntes on ets avui?
Quan tornis a cridar-me de matí, mentre jo estigui somniant-te,
ja no voldré saber-ho; tan sols faré el camí que mena a tu...
però amb tu aleshores!
M'ha tallat arran la vida, arran de cor,
fins a fer-me perdre quasi el sentiment de tant sentir-te meva.
Massa por, masses adéus. I encara ets com el vent
que bufa on vol i fa sentir la vida. Així et vull coloma missatgera
que has passat sobre el mar, sobre el gel, sobre la guerra.
Encara me'n recordo d'aquella porta que ens feia de bústia,
i d'aquell esperar quan no hi havia missatge.
Recordo el dia en que vaig deixar-hi quatre cartes,
i cap va ésser per tu...
recordo quan hi trucaves, i el missatge eres tu.
I jo, amb Vivaldi les Quatre Estacions, en una tarda repetides sis vegades.
Sis anys em vaig fer vell tot esperant-te. I ara sóc vell, o em sento vell, o mort.
I no m'agrada la idea de morir altre cop sol.
Quan arribis, morirà el temps. Sis dies fa que estàs absent de mi,
és freda la veritat; ja fa sis dies. Sis grans de magrana,
sis perfums diferents, sis brases que cremen, sis pluges d'estels...
Per tu, que no t'agrada la poesia, seré poeta;
per tu, que no t'agrada l'ocult, em faré buscador;
per tu, que no vols mentides, escriuré llegendes;
per tu, que sols vols amor, he perdut el cor.
Vine ara, Agafa'm la crinera i el bescoll fins a trencar-te els dits
en l'acte de fer-me teu i fer-te meva.
Adreça'm amb el genoll a punt de castigar-me el coll
i munta el meu cos nu que t'espera. ¡Dóna'm beure del teu fràgil pit
i nua'm les dents una per una amb esma!... Ensenya'm la vida,
la dolçor de la llet, [i estreny-me el cap contra la teva sina
com es fa amb el coixí
quan hom es sent tot sol de nit!
No hi ha color quan l'ocell s'envola
i se'n du amb ell la gola desfeta, trista, sola,
com una bola de neu feta de llàgrimes i vent.
Baixa del cim la lluïssor de la lluna
com una cuca de llum que s'ajacés a terra, foragitant ombres i dols
amb un amor de fum, que s'esmuny vora de l'aigua.
Neix d'una espurna de negre i s'alimenta com un peix.
Creix i madura a deshora, i sembla una destral de sílex tendre.
-Es una pedra, o un ou? Un esqueix, i d'ell naixerà el foc que escalfarà la terra.
Quan érem petits i gairebé germans i cantar pels carrers ens donava alegria;
quan per dar-nos les mans el nostre cor glatia
davant el llac de sobre el cim quan gairebé érem un els dos,
llavors vaig saber que t'estimava.
Així dóna'm la mà que l'estiu ja s'acaba,
i ajup el front i l'espatlla d'amant dessota el pont de llum
que des del cel ens mira, estant ja a punt de separar-nos.
Jo ja mai arribaré a l'alçada teva, no puc comprar-te ni ferte meva,
ni puc tampoc donar-me treva. Ets tu, sempre ho seràs, la meva Eva única
vaig passar el pont i allí estaves, vaig entrar per la porta i m'esperaves nua.
Ets tu, en realitat... la imatge d'una pedra ets tu;
la imatge d'un record de la infantesa; et vaig arribar a veure amb la roba abaixada
i els rínxols d'or sobre l'esquena d'ambre.
El poder del gran és el record, encara.
I passat el bell mig de la muntanya esquerpa, allí, vora del llac on estimàrem,
S'aixeca el teu cos nu, amat, sobre la terra.
Era aquell el teu lloc; és la morada teva.
Allí hi vaig plantar dues vinyes,
una per vi novell, l'altra per mare. Però em vas fer mal, molt mal
damunt de la més pura de les coses. I jo, vaig fer-me tu, molt tu.
Després, estesos sobre el vespre, vas donar-me la fita que buscava,
i vas encendre el foc d'estopa en l'esca.

Comentaris

  • estopa en l´esca[Ofensiu]
    pepeyo | 23-12-2007 | Valoració: 10

    En castellà, jo sóc andalus, diuen: el hombre es yesca, la mujer es esropa , viene el diablo i sopla...
    Esta molt bé per encendre la llar de l´amor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: