Mentre rego les llambordes

Un relat de: prudenci

Les llambordes reflectien tènuement la llum de la lluna a tot el llarg de l'Antic Carrer del Centaure, les tristes palmeres, en la nit, semblaven les mans d'un gegant guerrer que volgués raptar-lo del món. En anar avançant per l'ampli carrer, va començar a aparèixer al fons de l'empedrat la majestuosa imatge del tronc de piràmide invertit de l'Esquadra del Vells Déus. Aquella esquadra no era la central d'Ana Gotzar, però sí gaudia d'un discret segon lloc d'importància urbanística. La piràmide invertida recordava la inversió de símbols que es va sofrir en la tercera era, del Gran Vell, quan totes les aparences exteriors estaven dirigides a desviar l'atenció de la realitat suma. La tercera era havia estat una era de freds, pluges, i neus abundants, i la gran piràmide invertida també recordava així la copiosa caiguda de l'aigua, pedra i neu, que hi havia hagut durant els dos mil cent noranta anys que havia durat l'era del Gran Vell. Era un temple poc concorregut, tot plegat ja feia dues eres que havien caigut els vells déus i gairebé ningú els rendia culte. Els únics que de tant en tant anaven a orar al vell tronc de piràmide eren els que pertanyien a l'estirp dels àngels.

L'estirp del àngels, descendents de Gurb el músic, eren els encarregats de la defensa, no tan sols d'Ana Gotzar, ciutat del sud, sinó també de tot el món. Ells eren els que governaven les naus de defensa i atac davant les incursions galàctiques de Surbil i Arcotan, sobretot, i també eren anomenats músics per descendir directament de Gurb. Gurb era el primer home en les cinc últimes eres, ara érem a la quinta, que havia aconseguit composar una melodia que parlés en la mateixa mida orgònica a ment i sentit, realitzant així el somni de mil generacions.

Dels nous estudis musicals, n'havien construït totes les armes i l'estratègia d'atac de les naus d'Ana Gotzar, que es basava en una escala musical atípica descoberta per ell. Es per això que els seus descendents directes, els músics o àngels, eren els encarregats de la defensa del planeta.

Els àngels, a més a més, eren el únics en disposar lliurement de la temible espasa de foc helicoïdal, controlada per la ment, tal i com les Antigues Escriptures havien anunciat. Aquesta espasa en mans dels àngels, era la defensa de les déu entrades a Ana Gotzar, considerada com el paradís del món en la quinta era o era del Monstre que Reneix. En les seves mans, aquesta arma era temible i podia perforar qualsevol cor que es reveles contra el poder establert.

Sergion mirava de reüll les fosques grapes de les palmeres de l'avinguda i ja sentia en el seu cor l'amenaça d'un poder mes fort que el seu; de totes maneres aniria al temple dels Vells Déus a consultar l'oracle etern l'estratègia que havia de seguir per alliberar a Anora.

La gran piràmide invertida, va anar-se acostant cap a ell a mida que avançava amb llargues i segures passes en direcció a l'Esquadra, i un arc se Sant Martí ben dibuixat apareixia després de la minsa pluja que encara li mullava la cara a darrera del majestuós i negre edifici invertit.

Sergion plorava.

A Ana Gotzar ja no hi quedaven déus. Els vells Déus havien estat relegats a una pietat heretada per part de l'estirp dels àngels i no hi havien aparegut de nou. Car totes les filosofies teürgiques de la quarta era havien quedat en el no res després de la Gran Aliança.

Avui únicament queden, de tots els antics rituals, les quatre cerimònies sacrificials d'entrada a les estacions. El gran sacerdot i els vint-i-dos membres del Sanklar escollien tretze víctimes a cada estació per oferir-les al Cervell Biològic. Les víctimes, curiosament, no les escollien entre els pobres Homes del Món Exterior que vivien en grutes entre els dos rius i o no podien entrar a Ana Gotzar sinó tan sols un cop a l'any, ja que es considerava que eren homes de massa poca intel·ligència per ésser oferts al Cervell Biològic. Simplement es convivia el menys possible amb ells des de feia tres grans cicles, i les relacions no eren massa cordials, però els homes del Món Exterior no disposaven de mitjans per enfrontar-se als àngels i el seu càstig era el de viure portes enllà del paradís d'Ana Gotzar.

Les víctimes eren escollides entre els membres de la població i no hi havia possibilitat de recórrer a ningú per evitar-ho. En quan el Gran Sacerdot i el Sanklar ho decidien, així era complert.

El Cervell Biològic palpitava al centre de la ciutat, en la anomenada Esquadra del Poder Suprem, dins el tronc de piràmide escalonada més gran que s'havia construït en aquella era. Tenia una alçada de cent trenta-set erks, la qual cosa li donava una dimensió inaudita en el camp psicològic, i una amplada a la base de cent quaranta-un erks. Era, per tant, d'unes dimensions esglaiadores.

En el centre de la cara nord de la piràmide s'obria el gran ull de Maragda, verd, penetrant, que dominava tota la ciutat d'Ana Gotzar, i en el centre del qual radicava la sala de nutrició sagrada, on es feien els rituals de sacrifici a cada canvi d'estació, i on les víctimes veien la llum del sol a través del gran ull verd per última vegada.

La sala de la Nutrició Sagrada era immensa, com l'ull, i tota ella recoberta de maragda treballada en forma de finíssims tubs unidimensionals. Era el punt on el Cervell Biològic posseïa la màxima capacitat d'absorció, Allà en aquella gran sala triangular les grans persianes d'argent que a la vegada feien de parpella al gran ull, tota la ciutat sabia que el cervell començava a absorbir la psique i intel·lecte d'aquelles pobres criatures. D'això s'alimentava el poder suprem d'Ana Gotzar. Ningú sabia que els passava a aquells éssers humans, però sí sabien que tan sols quedava d'ells una clofolla mig pell i mig os en el terra ben lluentat. de maragda de la sala.

Habitualment, els cadàvers dels ciutadans eren reciclats per a servir d'adob per les innumerables acàcies, til·lers, cedres i palmeres d'aquell paradís, però les clofolles dels sacrificis eren enterrades, per considerar-se matèria impura mancada de psique i d'intel·lecte.

Sergion va arribar a la portella mullada del temple dels Vells Déus. Semblava que l'arc de Sant Martí s'acabava precisament en el sostre del temple, i això va ésser u presagi per a ell de que tot li aniria bé.

Va deixar l'espasa de foc helicoïdal en poder de l'àngel guardià de la portella, i disposat a confessar-se plenament a l'augur, va entrar en direcció a la piscina interior.

Sergion va passar a la gran sala d'introducció i va endinsar-se en el passadís dels precursors. Allí es recordava la tasca dels precursors dels déus com una tasca llarga i difícil igual que el pas de Sergion a través de l'obscur passadís, i no reconeguda, com indicava el fet de que tradicionalment era l'única zona del temple que no estava il·luminada amb les grans torxes de foc astral.

Després del passadís de pedra tallada que donava la volta a la piràmide va entrar en una sala perfectament il·luminada. Els rostres dels Vells Déus estaven nítidament tallats en relleu a la roca, i entre ells ressaltava l'Home Deu que els homes del món exterior encara celebraven en la seva festa de la Perushia, per recordar la seva segona vinguda a la terra a finals de la segona era o era del Jove Aiguader.

Aquesta festa era l'única diada en que els homes del món exterior podien entrar a Ana Gotzar. Se'ls permetia pel fet de tractar-se d'una festa que es celebrava des de feia dues-centes seixanta generacions, i així ells podien entrar al temple dels Vells Deus un cop a l'any sense que els àngels guardians fessin res per impedir-ho.

En arribar a la gran piscina central, no va poder evitar un trasbals al cor. Les millors noies i dones de la ciutat eren allà banyant-se. Era la piscina on les dones dels àngels anaven a purificar-se i totes eren allí com cada tercer dia de la setmana, refregant-se suaument amb l'aigua ionitzada, però Anora no hi era aquell dia. Anora era en poder del Gran Sacerdot en vistes al sacrifici. Li havia tocat en sort i Anora, l'estimada de Sergion, estava a punt d'ésser lliurada a l'absorció del Cervell Biològic.

Això hagués representat la fi per Sergion, que se l'estimava amb tot el cor.

Les dones en veure'l van fer-se un cercle al voltant del cap amb dos dits units de la mà esquerra en senyal de condol i comprensió, gest que acostumava a fer-se als membres de la família de qui li havia tocat en sort de formar part de l'antic ritual.

Sergion va sanglotar lleument. Eren encara a prop per ell, aquells dies en que es passejaven sota els til·lers del Parc Solar donant-se la mà. Eren encara a prop els dies en que va concebre a Ani Athor, el seu fill, que ara contava quinze cicles grans de sol i per a ell era com una prolongació d'Anora.

Va treure's aquest pensament del cap i intentant concentrar-se en sí mateix va continuar caminant en direcció a la sala Última.

Aquesta era una immensa habitació oval, amb el sostre gairebé invisible per la seva alçada, completament cavat d'ogives suportades cada una per quatre columnes d'una alçada de vint-i-un erks. En total a la sala, hi havia cent quaranta columnates en forma de tronc de palmera que li donaven un cert aire de misteri i cridaven al recolliment davant de les dimensions de la sala.

En el sostre, a cada ogiva, hi havia incrustada en pedres precioses una constel·lació diferent representant el cel visible d'aquella època. En total trenta-cinc ogives mostrant les trenta-cinc constel·lacions més conegudes de l'època, les quals tenien efecte demostrat sobre el destí dels homes. D'aquestes treta-cinc, sis eren habitades, i dues d'elles, les governades per Surbil i Arcotan, estaven en guerra permanent amb el planeta. Era per això que
la ciutat, com totes las de la terra, estava protegida en el seu entorn, com molt bé sabia Sergion, àngel guardià d'Ana Gotzar.

Les fortes petjades de Sergion en travessar la Sala Última, entremig de les imponents columnates, ressonaven en la subtil claredat de les torxes de foc astral. Les llunyanes parets responien amb el seu ressò a cada petjada i a cada batec del cor del guerrer. Semblava que el seu pas es perdia en la poblada infinitud de l'espai estelat de l'univers.

En arribar al fons de la sala, va aturar-se davant de l'escalinata de marbre violeta que duia al gran portal d'accés a l'habitacle del Pare. Allà va haver d'esperar uns instants fins que va aparèixer.

El Pare lluïa una breu barba blanca escatimada pels anys i la seva cabellera platejada li queia dolçament sobre les espatlles. Era l'antic sacerdot del temple. El Pare coneixia a la perfecció totes les religions antigues menyspreades pel món, tant en la seva litúrgia, teürgia i rituals com, el que era més important, en el seu significat últim que ell deia que era un i únic.

Fill d'àngels per branca que arribava a vint-i-cinc generacions, era de mirada amable i profunda i tendres ulls blaus. El seu somriure era ampli i quan parlava tenia el costum de posar tranquil·lament les seves mans damunt de les espatlles de l'interlocutor.

Ell era qui tenia la paraula, és a dir, el do de Profecia y Protecció, heretat dels antics silks, últims seguidors de l'Home Deu en la seva segona vinguda o Perushia, feia ja cinc mil vuit-cents anys.

Els silks, a finals de la segona era, havien estat la classe dominant, i per això, en els homes del món exterior, descendents d'ells, se'ls permetia l'entrada al gran temple invertit un cop a l'any per celebrar la Perushia.

El llarg hàbit blanc del Pare lluïa a la llum de les torxes astrals que omplien tota la Sala Última. La sala deuria fer un cinquanta erks d'amplada per setanta de llargada, era impressionant. Al fons un gran nucli astral més lluminós que la resta donava la sensació d'una eterna alba. A davant d'aquest fals sol, un senzill altar de pedra indicava el lloc on s'havia de realitzar l'àpat ritual un cop sacralitzat l'aliment.

El Pare va avançar unes passes fins a trobar-se amb Sergion en el centre de la sala; aquest, en senyal de respecte, va doblegar el genoll davant d'ell mentre sentia el lleu pes de les mans del vell damunt les seves espatlles.

Eixugant-se la que gairebé seria la seva última llàgrima, va dir-li que anava a cercar consell i protecció de la seva paraula, dons havia decidit rescatar Anora i acabar amb el Gran Sacerdot, i si era necessari, acabar també amb el temple i amb el seu terrible hoste, el Cervell Biològic.

Ell sempre havia respectat les creences i costums d'Ana Gotzar, però ara li havien robat el seu tresor, l'únic que estimava en aquest món i no podia fer altre cosa que enfrontar-se al seu destí o canviar-lo.

Anora, la seva estimada; recordava Sergion, els brillants cabells negres que li queien sobre l'espatlla subtilment, la seva pell bronzejada per el breu sol d'Ana Gotzar i el ulls, d'un gris nítid, ressaltant-li sobre la seva pell bruna. Ella era dolça i afectuosa; havia tingut cura del seu fill, Ani Athor, com si d'un amant infant es tractés. Ella era amant, esposa, amiga, germana i mare. I quan, al vespre, deixava caure la túnica groga habitual de les dones companyes dels àngels, es podien veure els seus pits turgents, ben proporcionats amb la mida del seu cos, forts malucs, i un racó de vellut que demanava que l'acariciessin.

Era dona de poques paraules i molts fets. Així ell la recordava en aquests moments d'angoixa, quan sabia molt bé que potser no la veuria mai més.

Irrompent en els seu records, el Pare va començar a parlar: "Tot home te dret a canviar el seu destí, és més, el destí es per això, per ésser canviat i per ésser eludit.

Al fons del cel, de la nit, on el sol dona un gir per aixecar-se altre vegada, hi ha una porta. Aquesta porta duu a la llum de sota del destí i del temps. Tu veuràs aquesta llum per uns instants, però qui vagi al teu darrera l'habitarà en glòria i justícia durant l'eternitat.

Agafa el cel a l'assalt i per amor destrueix i salva si és que pots, i viu com un guerrer. Segueix el que et diu el cor.

Qui vingui al teu darrera serà el Just i així se'l coneixerà durant molts cicles en justícia.

Ja es l'hora de la fi del Monstre que Reneix, ara s'acosta la justícia que regnarà en una nova era, la era de la Balança.

Seràs nomenat Sergion Anisklar "el que va recordar"."

El Pare havia parlat suficient. Ell, intentant retenir al màxim les seves paraules amb la ment, es retirà fent una lleu reverència a l'ancià.

..."Travessa el pont, després obre la porta de la nit i fereix la vista del poder, salva si pots, mira la llum i viu a mort com un guerrer. Segueix el que et diu el cor".

Aquestes paraules li ressonaven mentre travessava la piscina, ja buida, la sala dels Vells Déus i el passadís dels precursors, fins arribar a l'exterior on recollí l'arma a la porta de mans de l'Àngel Guardià, i enfonsant-se-la en el cinyell es dirigia amb llargues passes cap a l'Anell d'Estratègia Defensiva a recollir la seva nau.

L'Anell d'Estratègia Defensiva era una gran esplanada anular de ciment metàl·lic que s'estenia per tot el voltant de la ciutat minada en el subsòl per deu imponents túnels que feien d'entrada i sortida d'Ana Gotzar. Aquí també es controlaven els vols regulars a altres planetes, i tot el control general de l'anell i de la ciutat sencera estava sota el poder del Cervell Biològic. Ell controlava el bon funcionament de la metròpoli així com l'obediència deguda per els seus habitants a través d'uns microcensors que en el moment de néixer s'incrustaven a la coroneta cranial del nadó. Res ni ningú podia escapar al control del Cervell Biològic, i tothom ho acceptava com un fet natural, doncs feia dos mil·lenis que era així. Ell racionava la quantitat i qualitat del menjar que corresponia a cada persona segons el seu treball diari i les seves necessitats fisiològiques del moment. En cada moment sabia on era i què en proposava cada un dels éssers que vivia a la ciutat, i arribat el moment en que l'edat o la deficient preparació mental o física impedia al ciutadà de complir amb els seus deures per un període de més d'una estació, el microcensor cranial emetia un impuls mortal que eliminava a l'individu en qüestió de segons i passava a ésser reciclat per adob. Els únics que escapaven a aquesta llei eren els Homes del Mon Exterior que vivien entre els dos rius, però en ésser considerats una raça inferior en decadència, se'ls deixava en pau en el seu territori condemnats a la desaparició.

Sergion va arribar a la zona de ponent de l'Anell d'Estratègia Defensiva i va dirigir-se ràpidament a la seva nau. Sota la finíssima pluja el ciment metàl·lic brillava en contacte amb els primers rajos de sol, igual que brillava la pell bronzejada de l'home donant a la seva musculatura una ressaltada harmonia de color i brillantor. La corretja clautejada [] típica dels àngels que li travessava en banda el torç, tentinejava a cada una de les seves passes. La ma dreta estrenyent suaument l'empunyadura de l'arma mental per si necessitava servir-se'n en un moment donat. Les seves sandàlies trepitjaven amb força aquella llisa i inacabable superfície.

A hores d'ara el Cervell Biològic ja sabria les intencions de Sergion i hauria donat avís als sacerdots del Sanklar perquè reforcessin la guarda de l'imponent temple de l'Esquadra del Poder Suprem.

En aquell moment s'encengueren tots els llums astrals de l'Anell. Ell corria a tot el llarg de la deserta pista metàl·lica i la seva figura es reflectia sobre el sòl invertida.

Les naus s'acumulaven en llargues fileres a dret i esquerra de l'Anell sense fi formant amb els seus colors una imatge terrestre de l'arc del cel. Les liles dels viatgers en el temps: les blaves dels àngels celestes defensors del món; les verdes dels encarregats de la defensa de la ciutat; les grogues dels intel·ligents patrullers del cel d'Ana Gotzar; les taronges, color de la paciència, de reserva i finalment les roges, on era la seva, encarregades de l'estratègia d'atac a altres galàxies, i per tant les més ràpides. En un parmec es podien allunyar deu kanerks de la superfície de la terra amb una acceleració que només els tripulants de les naus roges escollits entre el més forts de l'estirp, podien suportar.

Quan veié la seva nau, ja havien arribat dotzenes d'àngels de totes les direccions per impedir-li l'accés. No utilitzaven les armes mentals per tractar-se d'un germà , però ell, sense pensar-ho dos cops, l'activà amb la seva ment excitada i destruí a mitja dotzena d'aquells homes que, fins avui, havien estat considerats germans per ell.

D'un àgil salt es plantà damunt la nau, i tancà la cúpula de seleni transparent de la cabina.

Era una nau ovoide de dos erks de diàmetre major per un de menor, roja llampant, tota de seleni, únic element que podia resistir les fortes vibracions produïdes per l'arma musical de toveres paral·leles,

Encengué l'interruptor de l'eix central, que començà a girar vertiginosament sobre si mateix i sortir a tota velocitat en direcció a l'arc del cel.

"...Travessa el pont..."

Li deia la veu interior del record.

En mig parmec es situà a cinc kanerks d'alçada sobre Ana Gotzar. Els sostres semiesfèrics lluïen sota els rajos d'un sol que naixia. Des de l'alçada on era ell, les dues grans piràmides inverses entre elles, produïen la sensació de que la nit no s'acabaria mai a la ci
utat que estava sota seu "...Passa la porta de la nit..." - li deia la veu.

En un tens gir de cent vuitanta graus veié a poca distancia un immens anell circular de color. Era l'arc que des de aquella alçada es veia sencer, Sense pensar-ho dos cops el travessar per el seu centre baixant en picat en direcció a les grans piràmide on tenia la seva residència el poderós Cervell Biològic, que ningú, a part dels sacerdots, havia pogut veure mai.

En acostar-s'hi, l'ull s'anava fent vertiginosament gran al seu davant, ell, a prudent distància, llençà per les toveres una escala de semitons aguantant els sostinguts al màxim, tant com li permetés la seva màquina.

En mig d'una vibració sònica insuportable, l'ull esclatà en mil bocins. El cel per uns moments es va tornar de color verd dels milers de fragments de tota grandària que volaven per l'espai. La nau va tremolar, i el terrabastall de les pedres de maragda que xocaven contra el fusselage semblava dir-li: "Fereix la vista del poder"

Ell i la seva nau seguien a tota velocitat cap al centre de l'ull rebentat, mentre la pluja maragda banyava gran part de la ciutat.

Va penetrar per l'orifici de la pupil·la inexistent igual que una brossa entra a un ull un dia de ventada, i aterrà sorollosament al centre de la sala de la Nutrició Sagrada.

Anora era allà, Anora i dotze més. La sala era perfectament il·luminada per una llum verda brillant provinent d'infinitat de minúsculs conductes tubulars unidimensionals de color maragda en plena absorció. Anora era postrada a terra sobre els genolls amb el cap baix. Sergion se li tirà a sobre incorporant el seu cos gairebé sense alè. La pell bronzejada d'Anora es doblegava en una infinitud d'arrugues al voltant d'ulls i boca. Els seus ull grisos, però, tenien una estranya brillantor, i el seu cos nu era una viva imatge de la mort.

Sergion la va estrènyer, plorant, contra el seu cos i recordà en el seu dolor les paraules del Pare: "...Salva si pots..."

Ella mirant-se'l com qui mira la infinitud de mil vides li balbotejà: - Fins sempre Sergion. I dient aquestes paraules caigué dels seus potents braços, i en qüestió de moments, es convertí en clofolla inerta.

El guerrer es quedà uns moments amb aquella desferra als dits, mentre les llàgrimes li queien ràpidament per la galta rígida, tibada per les seves dents rabioses. S'incorporà i tingué temps de veure com la parpella d'argent es tancava sota l'ordre del Cervell Biològic, pendent de la escena.

Corregué ràpidament fins l'ull tancat i tan sols tingué temps de donar un fort cop de puny sobre la llisa i brillant superfície. Es girà sobre els seus peus i amb un llarg salt es dirigir a la porta del fons. Era tancada. La nau!. Només amb l'arma musical podia obrir-se pas!. Pujà a la cabina individual i va prémer els comandaments. La nau girà suaument fins posar-se de cara a la cortina platejada dins un ambient de llum verda on l'únic color que reflectia fortament era el roig sang del fusselage de la nau. Aixecà la petita tapadora del botó de tir i el va prémer, donant al panell de comandament l'ordre d'emetre una sintonia de forts aguts en setena major. Les toveres no respongueren a la seva ordre. Tornà a prémer el botó de tir, i res. L'octava central s'havia ressentit en emetre l'escala de semitons i sostinguts a l'hora d'atacar l'ull. Havia esta massa fort per el seu mecanisme, i ell, no hi havia comptat.

La finestra es tancà irremissiblement.

La fina oïda del guerrer començar a percebre una subtil vibració en l'ambient, a l'hora que les parets de maragda començaven a brillar imperceptiblement amb una llum verd blava.

El so i el color anaven augmentant gradualment i Sergion començà a buscar hàbilment una escletxa en l'habitació, La gegantina porta d'accés a l'interior de les sales de la piràmide era hermèticament tancada i també folrada de finíssims cristalls verds que amenaçadorament anaven augmentant la seva intensitat del color.

La vibració sònica, cada cop més aguda, ressonava ensordidora en els seus polsos i s'endugué les mans al cap inconscientment, en un intent de deixar d'oir-la en el seu cervell.

Començà a sentir com les venes se li dilataven en tot el cos i un formigueig el recorria de cap a peus com si milions d'agulles minerals se li clavessin a cada cèl·lula del seu cos i comencessin a absorbir-li la vida i el sentit.

Sergion començà lentament a recórrer tota la seva vida en direcció inversa, era un record de tot el seu cos. Primer, el dia en que havia volgut alliberar Anora., i ella caient als seus peus, la visita del Pare i les seves paraules: "Viu o mor com un guerrer", la nau, la fina pluja i els colors de l'arc del cel. Gradualment, la velocitat del record augmentà, al temps que, essent encara dret i viu, es veia ja a terra fet una clofolla i la consciència se li expandia cap a una llunyana llum blanca on no hi havia ésser ni temps, només record futur i passat. Es veié sense comprendre-ho, jove, quan el seu pare l'iniciava en l'art de la música i també es veié néixer altre cop en una, deu, cent vides diferents passades o per viure encara, i intermitentment, la llum del record sense temps, encegadora.

Va veure la mort cent vegades endur-se'l cap aquella llum, i tornava a néixer de nou. Odi, guerres, l'amor d'Anora sempre present en cada vida, armes diferents en les seves mans guerreres, cultes estranys, ignorància i saviesa. Tot el món va passar per el seu cap fins veure la creació, feta per la seva pròpia mà en un instant remot i inoblidable, i sempre Anora al seu costat, i la llum. En caure de genolls veié les primeres arrugues en el seu cos que s ¿? , però li era igual, la felicitat i el dolor l'embargaven infinitament, com infinita era la successió de vides en el temps, que ara ja no existia.

La vibració sònica seguia, i ara, en la ment de Sergion, s'havia convertit en la unió instantània de totes les paraules que havia sentit eternament en el seu deambular per vides i planetes, i feien un so repetitiu. "...Segueix el que et diu el cor...".

Si, això és que li va dir el Pare i això és el que ell havia fet sempre, i sempre seguiria fent, eternament vivint com un guerrer.

Volgué cridar amb tota la seva força, estrenyent, de genolls, les mans contra el seu sexe, en un últim esforç per revelar-se, però de la seva boca no va sortí cap so i se li quedà l'aire a mig camí del coll en una última inspiració truncada. Caigué somrient damunt el cos d'Anora, i ara, silent, li respongué: "Fins sempre".

La despulla es desplomà sobre les restes del que havia estat la seva amant, i aquells dos cossos que tants dies s'havien estimat i abraçat sota la llum dels estels restaren quiets per sempre, banyats de la llum glauca de l'orgue de digestió del gran Cervell Biològic.



Ani Athor s'aixecà d'un salt de la màrfega on havia quedat inconscient d'un cop de porra al intentar salvar a sa mare quan la varen prendre del seu costat.

Sota la llum d'un sol encara jove, el seu cor li digué que estava sol al món.

Despullat, amb un petit tapa cues de tres caps, sortí corrents entre les cases semiesfèriques de la gran ciutat fins a sortir-ne per un del túnels sota l'Anell.

No sabia ben bé on anava ni perquè però el cor li deia que es dones pressa per que havia arribat el moment d'actuar amb totes les potencialitats psíquiques i físiques que corresponien a la seva casta.

Com una guineu lliscà impunement entre els vigilants de les entrades d'Ana Gotzar i arribà, al cap de mig hora de folla carrera, a la vila de grutes dels Homes del Món Exterior.

Ningú va fer cas d'aquell noi nu que corria entremig de les fogueres i de les dones que molien gra i pelaven fruita. Allí tothom anava mig despullat, coberts a vegades amb tosques peces de llana que a penes els tapava el sexe.

Arribà a la gruta més aparent, on a la porta hi havia dos homes forts muntant guàrdia amb els adobats braços plegats davant del torç, i sense saber amb quina finalitat, entrà d'un salt. Els dos guardians el pararen al vol i li preguntaren en la seva tosca llengua què pretenia entrant a la cova de l'assemblea. Ell, per tota resposta, es posà a lluitar sense possibilitats de vèncer amb aquells dos gegants que gairebé l'aguantaven sospès en l'aire.

Llavors sortí de la cova un home de mitja edat, amb curta i poblada barba canosa i els cabells rogencs, i donà l'ordre de que el deixessin passar.

Ani Athor, amb la respiració tallada per la carrera, entrà a l'interior. El seu cos jove, però ben format, contrastava amb el pilosos abruptes cossos dels homes del món exterior reunits dins la cova. Deu en total, restaven drets o asseguts a terra al voltant d'una foguera de roure que il·luminava mitjanament la sala.

- Entra, t'esperem - Digué l'home dels cabells rojos.

Els ulls del noi brillaven de sorpresa, temor, i valentia, a la llum del foc de roure. Va mirar al seu voltant sense saber què fer ni dir, i finalment s'assegué al centre del semicercle que formaven aquells homes, al costat de l'home del cabell roig, que comença a parlar mirant-se'l fixament.

- Ha arribat la nostra hora. L'hora que fa generacions que esperem en silenci.

De nosaltres tan sols quedarà la llavor dels nostres fills, però poblaran la terra com la sorra pobla les platges o els estels la nit, conduïts per el Just.

El foc t'ha escollit Ani Athor, tu ens has de conduir cap a una nova era de la humanitat.

Vigila el foc.

El noi, sense comprendre encara, mirà fixament la flama que es desprenia fins el sostre de la gruta i es veié ell mateix aixecant els braços per damunt del cap, agafant fortament l'espasa de foc helicoïdal del seu pare i clavant-la fins el centre vital del Cervell Biològic.

Després va sentir un gran crit al seu cap i veié un home amb llarga barba blanca i túnica fins als peus. Es mirava al seu pare Sergion que apareix
ia al centre de les flames i li deia amb veu potent: "Qui vingui al teu darrera serà el Just i així se'l coneixerà durant molts cicles en justícia".

Ani Athor constrenyé les dents mirant la imatge del seu pare en el foc, i el cor li deia que el recordes així, com una flama encesa, doncs ja mai podria retrobar-lo en vida.

El jove adolescent es dugué la mà al pit i posant-se dempeus digué serenament:

- Us juro per aquest foc que veieu, que la vostra profecia i la del Pare seran complertes.

I dient això, i canviant de sobte l'expressió li digué a l'home del cabell roig.

- Quants homes sou?

- Som tres mil, Just, i dues mil dones ensinistrades i fortes. Els nens es quedaran aquí esperant. A nosaltres ens espera la mort, a tu la glòria.

- Anem. Li contesta el Just.

En sortir de la cova, tota la població era esperant a la explanada erma. Els focs s'havien apagat i el sol cremava la pell d'homes i dones. Les tosques armes que duien, brillaven sota la nit, i el silenci es podia tallar com una poma.

L'home del cabell roig s'avançà als demés i des del petit turó que donava sortida a la població cridà:

- Glòria al Just! L'era de la balança està a les portes.

I tots com un sol home li rendiren glòria amb el seu crit.

A Ani Athor, li pujà una onada d'energia per l'esquena i en arribar-li al cap, prengué la llança de l'home, i aixecant-la amb la mà dreta, els exhortà:

- Endavant llibertadors, la mort us espera!

Se n'anaren tots bosc endins en direcció a la ciutat, però els àngels guardians els estaven esperant per impedir-los-hi l'entrada.

La lluita de l'Anell fou cruel. Aquell dia es va sentir un concert en totes les tonalitats possibles. Les naus, ara en poder d'uns, ara d'altres, emetien els seus sons mortals sense parar. Moltes llances es van tenyir de sang i molts àngels van caure, però també, com havia dit aquell home, molts llibertadors es van veure escorxats pel foc helicoïdal de les espases defensores.

Quan l'exèrcit alliberador va arribar a l'Esquadra del Poder Suprem, a l'ombra de la piràmide la lluita va continuar i semblava que aquells homes creixien més i més a cada baixa que tenien. Cents d'homes i dones havien caigut i també cents d'àngels. Les naus sobrevolaven la ciutat i quan tenien l'oportunitat castigaven durament a aquells homes enfollits. Però cada un d'ells valia per una dotzena dels altres, malgrat la diferència d'armament. La profecia s'estava complint.

El Just arribà a la piràmide i en el fragor de la batalla semblava que ningú es fixes en ell que pujava a salts per l'aresta escalonada de l'est. En arribar a una de les finestres laterals de les dotze que hi havia a diferents alçades, s'arrencà el tapacues tacat de sang enemiga, i nu, com una fera salvatge que salta damunt la presa penetrà a l'interior del temple.

Com si algun ésser desconegut el dirigís passà a través de diverses habitacions i passadissos on tingué oportunitat de defensar-se d'algun membre del Sanklar.

Arribà per fi a la sala de la Nutrició Suprema i en encarar-se amb el cossos buits dels seus pares no pogué aguantar un crit que sortí de tot aquell cos jove cap el cel.

Ell no ho va percebre, però els de fora es van adonar de que per un instant gairebé imperceptible el món es va aturar, i sembla que aquell que estava a punt de colpejar, s'aturava a escoltar el crit del que queia mort, per un moment, se n'oblidava i oïa. I el sol es va aturar en l'eclíptica com sempre, diuen, que per un instant, succeeix en canviar una era.

L'era de la Balança havia començat.

Ani Athor agafà l'espasa de foc helicoïdal del seu pare i amb àgils salts es plantà a la porta de la sala Epifísica. Allí estava en peu el Gran Sacerdot amb el seu vestit recobert de filums de mineral protector i la cabellera negra com l'atzabeja aixecada per l'aire del passadís refrigerant on es trobaven.

- Moriràs Ani Athor.

I sense donar-li temps a aixecar l'arma que duia, el noi li saltà al damunt i caigueren a terra fets un garbuix, al mateix temps que li abocava tot el foc de la seva arma a l'alçada del cor del sacerdot que morí fet una brasa.

La sala Epifísica era orgànica, palpitant, Allí la pell del jove Just sentí la vida temible d'aquell ésser que havia ostentat el poder durant dos mil anys. Al centre de l'habitació s'aixecava transparent, ensenyant les artèries interiors, l'epifisi del monstre.

Ani Athor, posà el seu sexe damunt la massa cefàlica epifísica que sobresortia i agafant impuls, aixecà els braços per damunt del seu cap, en una imatge mítica. El nou cos blanc palpitava també al ritme del Cervell.

L'espasa de foc helicoïdal es descarregà damunt la forma viva amb tota la seva força, i enmig d'un llampec encegador que omplí tota l'Esquadra on els últims supervivents morien un a un, es sentí un crit esglaiador dins el cervell de tots els habitants d'Ana Gotzar, que des del seu naixement eren connectats amb el Poderós Cervell. El noi mantingué l'espasa clavada amb tota la seva força tancant el ulls i estrenyent les dents mentre durà el fort crit.
------------------ o ------------------

Va semblar que m'esbotzava el cap, el crit havia estat horrible.

En obrir els ull no vaig veure res, només sentia les gotes de suor que em queien cara avall, i el meu cor, que semblava voler sortir-me per la boca. Vaig pensar... No comprenia, però estava estirat en algun lloc en la foscor. Al meu costat jeia un cos que semblava mort. Instintivament vaig buscar un interruptor de llum i no el vaig trobar. Va ser llavors que vaig veure retallada a la lluna la silueta d'un finestró tancat. Vaig obrir-lo i la claror platejada em va venir al rostre. Qui era? No podia recordar qui era ni quin era el seu nom. Una silueta femenina reposava sobre el llit desfet. Em vaig incorpora lleument.

- Et trobes bé Sergi?

- Sí Anna, dorm. - Vaig contestar inconscientment.

Vaig sortir de la peça recordant que jo era Sergi i Anna la meva dona; vaig entrar a l'habitació de Enric-Anton en una compulsió de pare i el vaig veure, completament nu, adormit sobre el llençol. S'assemblava a mi quan tenia la seva edat, un cos que moltes dones desitjarien amb el temps.

Vaig tancar la porta i em vaig vestir, aquell agost feia molta calor i encara faltaven cinc hores per agafar el cotxe i anar-nos-en a Selva de Mar a passar el cap de setmana. Decidit! me n'aniria fins la Rambla a refrescar-me una mica amb la marinada.

Mentre passejava per el carrer Ferran, on jo visc, intentava recordar quelcom relacionat amb el crit que havia sentit dins el meu cap, i l'angoixa m'oprimia coda cop més. Només recordava un nom, Sergiom Anisklar, que se'm repetia a cada pasa sobre el empedrat.

Feia xafogor i el carrer era completament desert.

Les tristes palmeres de la Plaça Reial, en la nit, semblaven les mans d'un gegant guerrer que volgués raptar-me del món.

En arribar davant del Liceu, en la llunyania, vaig veure una figura de color butà que feia quelcom a terra. M'hi vaig acostar. Era l'home de la mànega que cada matinada refrescava el carrer i estava cargolant el cap de la goma a l'aixeta de pas.

Sumit en la meva angoixa i potser per la necessitat de conversar amb algú, tallantment, li vaig dir: - Senyor, quan es farà de dia?

Ell incorporà el cos de l'aixeta i mirant-me amb els seus ulls blaus i profunds de vell poeta desconegut em respongué tranquil·lament:

- Cada dia surt el sol mentre rego les llambordes.

I oblidant-me immediatament començà a regar el carrer mentre el primer raig de sol despuntava entre els plataners i un petit Arc de San Martí m'acaronava amb els gotims diminuts de l'aigua d'aquell home que amb la marinada s'escampaven arreu.

Llavors, vaig recordar.

Comentaris

  • Ciència Ficció o Fantasia Ficció.[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-03-2008 | Valoració: 10

    Mol bona història, on passen moltes coses en una sola, potser, pel meu gust, les descripcions d'espai son excesives,però no vull dir inútils. Has llegit Miquel de Palol, en Ígur Neblí? (Ell també és poeta abans que narrador) Si la coneixes, sols dir-te que la teva història és molt millor, si podries allargar-la i fer-ne una novela curta, o no, jo crec que hauria de tenir sortida, no es pot embejar res a altres coses que he llegit de gent de fora del pais que van de super estrelles.
    I després d'allargar-la una mica, la pots presentar al premi de ciència ficció de la UPC, i ja em diràs el què.
    També li convé una revisió gramatical, jo no mi fixo gaire, però n'he vist alguna de falta, que també pot ser degut a un excés de rapidesa en la escriptura.
    I per acabar, remarcar que els narradors amb base poética tenen avantatge enfront d'altres sense ella, la seva narrativa és més... épica, poética?
    No ho sé, però es fa més amable la seva lectura. M'han agradat les implicacions músicals, bé, bé.

    Si segueixes fent contes es seguiré més, a mi la poesia em cansa una mica, tot i que també m'agrada, i de més jove, com tants, també havia tocat la poesia.

    Et seguiré llegint.

    Ferran

  • La teva narrativa[Ofensiu]
    ANEROL | 07-11-2007 | Valoració: 10

    és molt maca. Transmets tant de tu...

  • DE fet es nota que ets un poeta...[Ofensiu]
    siscu | 24-10-2007 | Valoració: 10

    perquè malgrat no ésser aquest el teu gènere habitual, ja he llegit molts poemes teus, m´ha agradat i es veu el feeling poètic teu.
    ET segueixo llegint.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: