L´home de la genollera roja VIII

Un relat de: prudenci

VIII
Ja surts de casa, ja sento com te'n vas i vas al meu darrera, però ara cantes.
Ja no plores com sempre, ni vols que et faci cas en demanarme,
subtil, la sang meva. Vine, vine, canta una cançó al teu pas, la cançó que ja saps;
així serem rics, i justos, i nobles.
Sis anys van néixer i van morir. I amb ells vas morir tu,
i amb ells jo vaig morir. Perquè no vam plantar englantines
al volt de la finestra, mai?... Tot just eren poncelles les del jardí
quan va arribar aquell fred que ens omplia la casa i els dos cors.
Va ser un fred de cap al tard, i feia vent;
i tot i ser primavera es van morir les dues englantines pàl·lides.
Després de sis anys de camins que ja cansen tornem ara al cau
d'on vàrem sortir junts, quan gosàvem ésser lliures cadascun. I la nostra cabreta, ja morta,
semblarà potser encara ésser allí. I les englantines, seques, seran com ahir.
Colors que esperàvem.
Aquest any al terrat tinc una pèrgola d'englantines blaves.
Aquest any han florit. I m'omplen el cor de goig.
En arribar l'octubre, l'or de la desfulla m'omplia terra i cor de melangia.
L'hivern ha estat suau. El tronc, ben resistent, ha donat gemes,
i al març, per Sant Josep, ja m'han florit. Però ha tornat el fred,
el fred de cap el tard de primaveres joves, i m'ha matat la flor.
Aquest any també han mort les englantines blaves.
Tanmateix, he vist que les que són vora de casa han rebrotat.
Sortiran per l'abril, les meves flors amades.
Duem anys sobre el llom que ara ja no ens faran mal.
A la porta hi ha consells,
i prop de la cambra amor, i dins ceguesa.
Fora al carrer poca vida, poc món,
ja tot és dins el cor tant la vida tant la mort...
Ara, amor, sé que m'estimes i ja ho sabia i dolia.
Ara, arribes a fer-me sant, i savi, i mig poeta, i boig a la vegada,
i si no fos pel món, seria just.
Quan m'acarones i em mires als ulls, com m'endevines!
Mai més ja volarà l'ocell de l'arbre.
Ja mai l'aixada deixarà el seu solc.
Ja mai ma nuesa serà amagada.
Ja mai ta ànima amargada.
Ja mai sentirem dolor ni ens deixarem, ja mai, altra vegada.
Jo sota, tu sobre, estarem, com l'aigua i el foc fets ja miracle.
Com un estel harmònic de color que ajunta els dos contraris.
Jo sota, tu sobre. Digues-me amor què vols que et doni avui:
L'ànima, la lluna, o el cor... Així, acabem l'ahir, que demà espera.
I un gra de mill per un pardal i l'aigua per la rosa que hi ha a l'era.
I sí et faig un petó el teu somriure, i si me'l donessis tu, jo te'l daria,
per acabar-hi així la nostra vida i oblidar-nos dels dos
fins el profund dels ossos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: