La bicicleta trencada

Aleshores en Miquel va agafar a la bicicleta del seu pare i va marxar a buscar la llevadora. La seva mare feia dos dies que estava amb dolors de part mentre el seu pare jeia inconscient al seu costat i ni tant sols s’adonava dels crits que feia la seva dona. En Miquel havia fet tot el possible per despertar-lo, però l’home, com sempre, estava massa begut.
El noi pedalava amb tota la força que els seus dotze anys li permetien. Primer assegut al selló, després dret per agafar més velocitat, sortejant els sots del camí. Les mans li feien mal de tan fort que s’agafaven al manillar. La nit era negre com la gola d’un llop, d’un d’aquells llops que sentia udolar a banda i banda del camí que travessava el bosc. Havia decidit agafar aquella drecera per fer-ne via però la presència dels animals nocturns i la forta pendent de la pista feien que comencés a penedir-se. Havia estat una temeritat. La maneta de fre de l’esquerra estava trencada i havia de frenar amb la de la dreta i amb els peus que en prou feines tocaven el terra. Va començar a ploure amb ràbia i l’aigua anava amarant al noi que s’eixugava la cara i els ulls amb la màniga del jersei. En prou feines veia el camí que s’anava omplint de bassals. La bicicleta anava agafant més i més embranzida, i en la darrera frenada, en Miquel va perdre el control de la direcció i va sortir per sobre del manillar. No semblava que s’hagués trencat res, tenia els genolls pelats i un petit trenc al cap. Tremolava.
La bicicleta havia quedat molt malmesa, tot i així, va poder arribar fins a casa de la llevadora. La dona en veure’l tan xop, enfangat i ensangonat el va fer seure davant la llar de foc i el va guarir. Després van marxar cap a casa d’en Miquel amb el cotxe de la llevadora deixant la bicicleta trencada al carrer.
El part va ser llarg i feixuc. Aquella criatura menuda i d’ulls immensos no arribaria a conèixer mai al germà que l’havia ajudat a néixer. En Miquel va morir de pulmonia pocs dies després del naixement de la nena.