La Barca

Un relat de: PAPI



LA BARCA

Em dic Marina, no podia ser d’una altra manera. El meu pare era pescador i aquest es el nom de la seva barca des de molt abans de néixer jo.
Soc fràgil, menuda, de pell blanca, cabells rossos, no se nedar però m’agrada el mar. M’agrada l’olor del capvespre al costat del mar. M’agrada seure a la sorra i contemplar la força del rompent de les onades en un dia de temporal. No saber nedar, es el meu gran fracàs, be que el pare va intentar ensenyar-me’n una i mil vegades. No en vaig aprendre mai. El mar sempre m’ha fet un gran respecte, no he deixat mai de contemplar-lo però sempre amb una mena de por.
El pare era pescador, la mare venia al mercat el peix que ell portava a la barca. A casa la vida era tranqui-la i senzilla, fins que la mare es va posar malalta. Va ser víctima d’una llarga malaltia que va provocar un gran desassossec a la nostra vida. La mort se la va emportar sense pietat. Tenia 48 anys. El pare i jo ens van deixar caure en un conformisme absurd i el silenci es va apoderar de les nostres vides des de aquell moment. No varem saber acceptar la vida sense ella.
El pare no va sortir mes a pescar. Es va enfonsava en una incomunicació difícil de penetrar. Li parlava i l’animava a sortir amb la barca, ell no reaccionava a les meves paraules d’ànim. Em resultava molt difícil, jo tampoc aconseguia tirar endavant. El sofriment per la pèrdua de la mare el va sumir en una intensa tristesa i es va anar abandonant. Jo em sentia culpable ja que no aconseguia fer-li veure que era al seu costat, que l’estimava i el necessitava. Tot era inútil.
Al capvespre anava a la vora del mar, m’asseia a la sorra, al costat de la barca varada i solitària i amb la mirada fixa en l’horitzó somniava en poder travessar algun dia aquella immensitat d’aigua i córrer el mon. Allà em sentia acompanyada, la barca em protegia. Pensava en la mare i patia pel pare.
Aquell fatídic capvespre em va estranyar no trobar la barca al seu lloc de sempre. El temporal era bastant intens, les onades petaven furioses, feia un vent fred, el cel tenia un color gris fosc, els ocells volaven molt baix, tot era com l’anunci d’un mal presagi. Vaig fixar la vista en alguna cosa que veia lluny de la costa, no estava segura però em va semblar que era la barca del pare. Van passar uns minuts.. n’estava segura era la barca del pare i anava a la deriva. Volia pensar que el temporal l’havia arrossegat. Vaig recordar que no havia vist al pare en tota tarda. Estava morta de por, no volia que fos veritat el que estava passant. La barca seguia anant d’un costat a l’altre i cada vegada mes a prop. Hauria pogut tirar-me a l’aigua, si el pare era dintre la barca, segur que necessitava ajuda, però jo no sabia nedar. El meu fracàs, la lluita de sempre, la por a nedar.
La gent s’anava apropant. Va arribar l’equip de salvament. Vaig notar l’escalfor d’una mà sobre l’espatlla. La veu del Pere, el pescador que sempre acompanyava al pare, em va dir que traurien la barca, que no patis que tot aniria be. Em va acaronà i amb el palmell de les seves mans em va eixugar les llàgrimes que em baixaven cara avall. Em volia donar confiança però jo em temia el pitjor.
Van arrossegar la barca fins a la sorra. El pare era dintre, inconscient amb els ulls oberts i els llavis morats. Van intentar reanimar-lo, no reaccionava, l’ambulància el va traslladar a l’hospital. Tot va ser inútil el pare va morir.
Era la segona vegada que la mort em visitava. Aquesta vegada la seva crueltat em va deixar sola, completament sola.
En Pere no va marxar del meu costat ni un moment, em va ajudar en tots els tràmits. Vaig enterrar al pare al costat de la mare. Era el que ell volia, estar al costat de la mare per sempre. El dolor i el patiment el van vèncer. Va perdre les ganes de viure. No va ser capaç de pensar en mi, en lo sola que em deixaria i en com em resultaria de difícil seguir vivint.
No seria capaç de tornar a mirar el mar i no podria tornar a sentir la olor i la humitat sobre la meva pell.
En Pere seguia al meu costat. La seva veu dolça i serena em deia tot el que jo necessitava escoltar.
-T’entenc, se com pateixes, t’ajudaré a superar-ho, t’ensenyaré a tornar a estimar, t’ensenyaré a confiar, t’ajudaré a tirar endavant i també t’ensenyaré a nedar.
En Pere m’estimava, en aquells moments me’n vaig adonar. Jo l’apreciava molt, feia uns quants anys que venia per casa, ajudava al pare a la barca i a vegades a la mare al mercat. Em sentia perduda i em vaig deixar portar.

Han passat uns anys, en Pere i jo vivim junts, la nostra vida es tranqui-la i plàcida. Ja he perdut les pors. Vaig a contemplar el mar als capvespres, sento la seva olor i torno a imaginar que travesso la immensitat de la seva aigua. No he oblidat mai a la mare i també recordo al pare, però em va costar molt perdonar que em deixés d’aquella manera tan sobtada.
La barca es al museu marítim de la ciutat. Amb en Pere he aprés a nedar.

Roser juny 2012



Comentaris

  • HENRY WILDE | 03-02-2013

    No entenc com no escrius i publiques mes.
    Neda entre nosaltres, si et plau!

  • Hola Roser Papi[Ofensiu]
    allan lee | 04-12-2012

    moltes gràcies pel teu comentari tan amable. He llegit aquest relat i m'ha agradat molt. Sobretot, que la teva protagonista trobi en Pere, que la cuida i estima i l'ensenya a nedar. Tots necessitem algú que ens vulgui, i més una noieta que es queda sense els pares. Una abraçada guapa

    a

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

PAPI

12 Relats

10 Comentaris

5817 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Soc una llibreta i una ploma
Penso, imagino, busco paraules, sommio .....
Torno i escric....