LES SABATES VERMELLES

Un relat de: PAPI
Les sabates Vermelles

Em desperta el soroll fort i compassat de la respiració del meu marit, que dorm com un angelet al meu costat. Agafo les carosses, m’aixeco i m’assec a la cadira de rodes. Fa tres setmanes que hi estic lligada en aquesta cadira. La caiguda va ser forta, l’operació llarga i el resultat, el turmell ple de grapes i uns quants claus i cargols per dintre.
Vaig a l’estudi, obro la finestra. Veig el mar, clareja, el sol comença a estendre el seus rajos sobre l’aigua, son les 6 de la matinada. Estic desvetllada, no puc fer gaires coses amb aquesta cadira que em limita tots els moviments.
Obro l’armari, tot ordenat, al prestatge del mig, les capses de sabates amb els rètols del que hi ha dintre.
Casament de la Rosa. Obro la capsa, les sandàlies dorades amb tiretes Recordo el dia, una festa senzilla plena de joventut alegre i animada. Vaig ballar sense parar i sense treure’m les sandàlies. Recordo que feien joc amb el vestit estampat i amb el cinturó. Jo era jove i veia a la meva filla gran, molt feliç. Estava tan enamorada i en Pere l’estimava tant. Han passat els anys i segueixen igual. Han tingut tres fills. Recordo les paraules del meu home mentre m’observava quan em calçava les sandàlies: Estàs molt elegant, el vestit et queda molt be-, em va agafar per les espatlles i em va fer un llarg petó, recordo que em vaig haver de pintar el llavis una altre vegada.
Casament del Ramón. Aquestes eren d’hivern, de saló negres de pell amb una sivella. Recordo que vam organitzar el casament amb 15 dies. El Ramón i la Silvia marxaven al Canadà a treballar i els feia il•lusió casar-se abans de traslladar-se. Pocs convidats i tots expectants en veure aquells dos joves il•lusionats i feliços a punt de començar una nova vida junts, lluny de tots nosaltres. Vàrem viatjar dues vegades al Canadà i recordo les dues vegades amb molta nostàlgia. Impressionant la ciutat de Vancouver, gran, moderna, amb grans parcs, l’alçada del pont que creua al riu Capilano, recordo la impressió que em va causar amb el seu balanceig. Van tornar després de 7 anys. Segueixen il•lusionats i feliços. No han tingut fills.

Casament del Jaume. No se si obrir la capsa. Els records que em porten no son gens agradables. Negres, de xarol, amb uns talons de vertigen i una punta fina, no em va resultar fàcil caminar. Al entrar a l’església, recordo que em vaig agafar molt fort del braç del meu fill. Era com un mal presagi, la incomoditat de les sabates i aquell casament que mai no vaig acabar de veure clar. Recordo el vestit negre, cenyit amb un escot generós i a sobre una capa a joc amb tantes lluentors que en el moment de sortir de casa vaig estar a punt de deixar-la sobre el llit. Mentre M’agafava al braç del meu fill, pensava que li havia de dir una vegada mes que no es casés. Ara, recordant les vegades que el vaig advertir, me’n adono que potser en vaig ser culpable, que potser, per tan insistent, va prendre aquella decisió tan desafortunada. El seu matrimoni va durar tres anys. Ell no s’ha recuperat del tot d’aquell desengany. No ha tornat a tenir cap parella estable des de aleshores. Van tenir un fill que veiem de tant en tant.
Les Sabates vermelles. Aquestes si..... aquestes son especials.... son les SABATES VERMELLES amb majúscules. Les vaig estrenar per anar a la festa de l’aniversari de la Merçe, érem, i som encara, bones amigues. Recordo que vaig estrenar un vestit blanc i vermell, que m’havia fet la mare, que era modista de Santa Eulalia. Sempre portava a casa els retalls de les robes que quedaven després de les col•leccions y em feia uns vestits fantàstics.
Recordo que aquell dia em trobava molt afavorida. M’havia tallat els cabells, el vestit cenyit amb un amplíssim cinturó, la faldilla amb molt de vol i les sabates vermelles. Unes Merceditas amb el llacet al davant. Vaig causar expectació, no m’està be dir-ho, però vaig triomfar amb tots els nois de la festa.
Entre tos els convidats, hi havia el Renzo el cosí italià de la Merçe. Estava de vacances i passava uns dies a casa de la meva amiga. Des de que ens varen presentar no es va moure del meu costat. Recordo que ballar va ser terrible, no en sabia gens, em va trepitjar unes quantes vegades les meves Merceditas, fins que em va confessar que allò no era lo seu i vam sortir al jardí. Tenia una conversa molt amena i em va posar al corrent de totes les seves activitats, estava fascinada. Era tan guapo!! Tenia una veu tan intensa!!, em mirava amb aquells ulls tan blaus!!, que jo em desfeia. A l’hora de marxar es va oferir en acompanyar-me a casa. Recordo que en passar pel passeig i veure la platja se li va ocórrer d’anar a mullar-nos els peus a l’aigua. Ens vam mullar els peus, les cames, el meu vestit, els seus pantalons i fins els cabells. Recordo les rialles cridaneres i les corredisses, caient i aixecant-nos, mentre ens anàvem perseguint. Vam acabar estirats a la sorra tot esbufegant. Em va abraçar i em va besar.
Recordo molt aquell petó. Llarg, dolç, sensual, ple de desig. Ens vam escriure durant tot l’hivern i va tornar el proper estiu, i vam tornar a anar a la platja i em va tornar a besar i ens vam tornar a escriure a l’hivern....
Fins que va deixar d’escriure i va deixar de venir. La Merçe em va fer saber que s’havia casat, jo vaig conèixer al Juan i també em vaig casar. Tinc les sabates vermelles a les mans i recordo....recordo....recordo, mentre segueixo escoltant el soroll fort i compassat de la respiració del meu marit que dorm amb profunditat com un angelet.

Gener 2013

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

PAPI

13 Relats

10 Comentaris

6413 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Soc una llibreta i una ploma
Penso, imagino, busco paraules, sommio .....
Torno i escric....