El poema XXXVI

Un relat de: PAPI
EL POEMA XXXVI

El recordo molt bé. En Feliu era un home molt tímid i callat. Cada dia venia a comprar una barra de pa. Em desitjava bon dia amb un gran somriure, afegia algun que altre comentari amable, pagava i deixava un sobre al costat de la caixa. Jo me’l posava a la butxaca del davantal. En acabar la feina l’obria, sempre m’hi trobava un poema.
Sortia del forn i s’asseia al banc que hi havia enfront, treia la llibreta i el llapis i escrivia. El veia observant la gent, els arbres, els ocells.... Es quedava una llarga estona mirant els núvols, i tornava a escriure. Al dia següent, tornava a comprar el pa, i es repetia la mateixa escena. Recordo la seva veu dolça, suau i melodiosa, quan em desitjava bon dia acompanyada d’un somriure. Com sempre , abans de marxar, deixava el sobre al costat de la caixa amb el poema.
Me’n vaig enamorar, no se si d’ell, del seu somriure, del seu personatge o dels seus poemes. Hi pensava tot el matí. Al mig dia en tacar la botiga me’l mirava, li somreia, ell em tornava el somriure i amb la mà oberta subjectant el llapis, em saludava. Quan sortia per anar a casa ell ja no hi era.
Aquesta escena es va anar repetint durant uns quants dies, fins que un matí no va venir a comprar el pa. Jo estava trista, enyorada, trobava a faltar els seus poemes, el seu somriure, la seva salutació, les seves paraules tímides i amables, la seva presència assegut al banc, mirant-me, observant el que feia....
Una conversa entre dues clientes em va alertar
- Si noia, no som ningú... el pobre Feliu, quan va arribar l’ambulància ja no hi va haver res a fer, quan se’l van emportar ja era mort. El cor te aquestes coses.
- Era molt bon home, tant educat, tant tímid, sempre disposat ha ajudar....
Vaig preguntar que passava
- En Feliu, el veí de la Carmeta, va ser ella que va trucar a l’ambulància, bla....bla....bla....
Em vaig quedar corpresa, immòbil, vaig sortir del darrera el taulell i vaig anar al lavabo a plorar, a plorar desconsoladament. Jo no vivia al barri i per tant no vaig saber res del que havia passat aquella tarda, ni del trasbals que va ocasionar la seva mort a tot el veïnat. Feia poc que s’havia traslladat, però la seva educació i amabilitat, havia despertat la simpatia de tothom
Han passat molts anys, no he oblidat mai al meu poeta. Jo l’anomeno el poeta dels 36 poemes. Els guardo tots, ahir vaig trobar la capseta que els contenia i he vingut a recordar-lo. Asseguda al seu banc, sota els arbres que l’abraçaven i els núvols que l’inspiraven, llegeixo i torno a llegir el darrer dels poemes que em va dedicar.


Per la Sol XXXVI (No hi posava títol, els numerava amb números romans)

Les hores dansen sobre al teva pell
La lluna et te enveja
Els teus ulls sempre son plens de primavera
La teva cara resplendeix com els estels
Jo passejo la meva timidesa
L’ombra de la nit amaga els meus desitjos
Escriuré per tu
fins el darrer full de la meva llibreta.
Feliu

El forn ara es un basar xinés.

Roser octubre 2012
(Nota: Buscant entre els meus poemes, he trobat aquest que el vaig escriure el mes de gener de l’any 1983)


Comentaris

  • molt be nena[Ofensiu]
    HENRY WILDE | 03-02-2013

    Per aixo s´ escriuen els poemes. Per fer i fer-nos feliços.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

PAPI

12 Relats

10 Comentaris

5809 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Soc una llibreta i una ploma
Penso, imagino, busco paraules, sommio .....
Torno i escric....