La balada dels somnis perduts II: Un nou despertar (Felicitat)

Em desperto estremit, sobresaltat. Un somni colpidor m'havia envaït, però ara es desfà en la memòria. Em giro, ella és allà. L'abraço i acaricio la seva pell nua. La beso dolçament. Un calfred la recorre i obre els seus ulls blaus. Em mira. Somriu. M'abraça. La beso de nou i fem l'amor en silenci. El mon, sota els llençols, és de nosaltres dos i ningú més. Un sentiment càlid m'envaeix, i poca relació guarda amb el sexe. En acabat, ens adormim abraçats. Dormo sense somiar. Quan desperto, ella no hi és. M'ha despertat l'olor de cafè que ve del pis de baix. Surto del llit i em dutxo. L'aigua calenta és com un massatge que em deixa com nou. M'asseco i em vesteixo. El tacte de la roba es suau en la meva pell. Obro les finestres. El mar hivernal i un sol tímid em donen la benvinguda a aquesta dolça realitat. Baixo al pis de baix, perseguint l'aroma de cafè. A baix, sento com ella i la nena parlen. Ella riu, i la nena, la Carlota, fa que s'enrabia i tot seguit torna a riure. M'atanso al menjador i els hi dic bon dia.

La nena (aviat hauré de dir-li dona, amb els seus 15 anys recent fets no te res de nena...) m'abraça i em desitja un bon Any Nou. La meva dona (m'encanta poder dir-ho) em besa als llavis i em diu el mateix. Entrem a la cuina, on regna l'olor de cafè. Me'n serveixo una tassa i l'assaboreixo.

-Saps què? - li pregunto mig divertit - Avui he somiat amb tu...
-Ui, amb que em sortiràs ara...
-No, no! El curiós és que no hi sorties, al somni. -M'explico- He somiat en una vida en la que et vaig perdre fa temps i em travessava el dolor a cada minut. Aquesta mena de coses, saps? Són les que em fan adonar-me de la sort que tinc...

M'abraça i em besa als llavis, però també em besa l'ànima. Soc conscient, com mai ho estat abans, de que la tinc entre els meus braços. L'estrenyo fort, no vull que se'n vagi. Una por irracional m'envaeix.

Ella em xiuxiueja que tranquil. Que no passa res tot anirà bé. M'estira sobre a taula i se'm posa a sobre. Sento com la nostra filla surt de casa.

Ens unim com mai ho hem fet abans. Físicament, i espiritual, també. Mentre ella m'encén dolçament, tot allò que sempre havia volgut dir-li brolla amb una facilitat astoradora. T'estimo, m'ofego, em torno boig si no ets amb mi. T'he trobat a faltar tant... Incoherent, oi? Porto tota la vida al teu costat, i t'he trobat a faltar, justament des d'aquell dia... aquell dia a la carretera, des que... Oh no...

Des que vas morir...

En el moment del clímax, l'espantosa veritat se'm revela. Ella em tanca els ulls i em diu una cosa que no oblidaré mentre visqui.

- Desperta al mon real.