Jo

7 de novembre del 84. Finalment sóc. Vinc al món i em diuen que he nascut per ser "la nineta dels ulls" del pare i la mare. Les carícies i atencions són infinites i sinceres. Jo no sé qui sóc, però percebo amor. Puresa total. Tot és nou per mi, cada nou dia és un horitzó ple de novetats i aventures. Segueixo creixent, la màgia resta intacta, en un moment esclato en grans escarafalls, en altres ploro desconsoladament. I ara recordo. Em venen al cap les tardes interminables de la plaça, els passejos amb bicicleta, la innocència... i ¡la llar d'infants! El meu penja-robes era blau cel, ho tinc ben gravat a la ment.

Jocs. Somnis. Contes de fades. Però resulta que un dia els Reis ja no existeixen, que ja per això ets grandeta, i és clar... el pare i la mare ja no són tant perfectes com crèiem, sinó mortals amb defectes i virtuts. La màgia comença a desaparèixer, deu ser que estic creixent.

Les veritats de la vida, com acostumava a dir la meva àvia, ens són revelades lentament, però de manera contundent. Jo no sé si vull saber-les. Descobreixo que la música i l'escriptura m'atrapen, em diverteixen i em condueixen a un estat de plaer inexplicable. Més tard, m'adono que m'ajuden. Perquè ambdues tenen la virtut de disparar a la soledat.

Espero poder ser lliure, caminar per la sendera correcta i poder optar per la que em sembli correcte. Vull equivocar-me i aprendre de l'experiència. Espero que sigui com quan era una criatura; cada dia era un somni, un projecte, un somriure. I no oblidar-me de qui sóc. Simplement viure, que no és poc. Almenys per mi.