Paris sera toujours Paris (III)

En arribar, l'amo de l'hotel estava amb dos gendarmes uniformats esperant-me a la recepció. En veure’m van cridar-me: "Joan Saumell? Nous avons une information!".
Em van dir que la nit anterior hi havia hagut un atracament al voltant de les dotze de la nit en carreró molt proper al centre en què una jove d’origen algerià havia resultat ferida per arma blanca. El seu estat era estable, però continuava ingressada a l’Hospital de Saint-Louis. Havien trobat el paper amb el meu telèfon mòbil i l’adreça de l'hotel a la butxaca dels seus pantalons.

La Michèle, que realment es deia Chloé, a banda de fer feinetes com a actriu, era estafadora professional. Se servia de la seva bona aparença i fingida amabilitat per captar turistes, robar-los i després desaparèixer sense deixar ni rastre. Mai duia les seves víctimes al mateix pis, anava rotant en els de diversos amics, que es dedicaven al mateix. També havia viscut en diferents ciutats i localitats de França, on s’hi traslladava amb l’excusa d’estrenar algun nou espectacle.

La policia feia temps que li seguia la pista, però no havia estat fins ara que l'havia enxampada del tot.


Vaig haver de seure per tractar de pair-ho, tranquil·litzat en tot moment per la policia i el personal de l'hotel, que em van dur una til·la i una mica de menjar. Van demanar-me la documentació i van preguntar-me una mica sobre la meva vida. Van marxar al cap d’uns trenta minuts i van agrair molt la meva col·laboració.

Tan sols em quedava un dia de vacances, però en aquell moment vaig veure que la meva presència ja no pintava res allà. Vaig trucar a l'agència i als pares i ens ho vam poder muntar perquè pogués tornar aquella mateixa matinada. Vaig dir-los que m’havia sorgit un imprevist per solucionar l’endemà a la ciutat i que havia de tornar. Em guardaria el secret, de moment.

Ja en el trajecte de tornada, em preguntava si tot allò realment havia tingut algun sentit. Què m'hauria passat si hagués acceptat la proposició de la "Michèle"? No haver volgut passar la nit amb ella va ser una simple casualitat del destí i del meu propi tarannà prudent.

I qui l’havia pogut ferir? Algun turista a qui volia estafar i va decidir actuar? Algun racista exaltat? Un o una amant rebutjada?

A hores d'ara ella ja hauria sortit de l'hospital i estaria a punt d'ingressar a la presó. Tan sols em consolava la idea que allò havia estat un parèntesi en la meva vida. Poques setmanes després tornaria a la universitat per finalitzar els meus estudis i em reuniria amb els meus familiars i amics, com havia fet sempre.

Esperava que la premsa es fer ressò del cas, així que ho aniria seguint a través dediaris francesos. I potser tornaria a aquella ciutat essent ja un professor de francès titulat per passar-hi una temporada, o potser per quedar-m’hi per sempre. Qui sap! L’atzar és ben capritxós!