Ja no, ja no.

Ja no, Ja no.

Ara que la tènue llum intermitent
ennegreix l'habitació.
I que el mirall mentider per fi està adormit,
estirat sobre un queixós matalàs
observo extasiat el balanceig
que l'ombra d'una làmpada calca sobre el sostre blanc.
Mentre damunt la tauleta de nit,
un vell transistor tosseix cançons,
que balla l'arrugada cortina mentre fuig del vent.

Què fàcil tot ha canviat,
només el goteig de la pluja ha bastat
per ensordir el gemec del nàufrag
que habita dins el meu pit.
Només un indòmit llamp ha bastat
per obrir uns ulls cegats
per una inexplicable por a ser feliç.
Només el record del teu somriure ha bastat
per convertir els meus malsons en estàtues de sal.
Només tu m'has bastat
per tornar a donar color als meus somnis.

Ara ja no tinc por a desfer-me dos botons de la camisa
perquè escoltis el ferit batec del meu cor.
Ja no cal que escoltis el que diuen les meves diplomàtiques paraules,
elles no poden entendre el què el meu cor et vol dir.

Ja no ressona la buidor dins mi,
ja tot és senzill com l'horitzó.
Ja no em fa por quedar-me a soles amb el silenci,
ja puc bregar amb ell.
Ja no cal posar xarxa per saltar,
més mal m'han fet les cadenes de la por.
Ja no necessito tancar els ulls
er por a que vegis la foscor en ells.

Atura't de cercar, ja sé on vull anar.
No em vull perdre més nevades
per haver d'hivernar.
Ja no cal mossegar-me el llavi
per assaborir la felicitat,
i descobrir que no és un somni.

Ja no, ja no.