Insomni

Quan la teva mirada és com un far que cerca la llum entre la boira, alguna cosa falla. Això és el que pensaven ells. Ells, els mateixos que em deien, dues setmanes abans d'emprendre el meu viatge a l'Índia, que ens estàvem endinsant en un pou sense fi, però immensament meravellós. Després em deixaren sol. Va ser llavors quan ho faig decidir.

Una nit de juny arribàrem a Barcelona. Després d'un viatge tant cansat vaig treure ganes d'on no n'hi havia per anar a fer un tomb amb els meus nous companys de vida. Sortirem tots a prendre una copa al primer bar del barri que vàrem veure, es deia "L'antre". De seguida vaig intercanviar mirades amb una noia amb foc als ulls, era ella: l'Alba. L'Alba era una noia castanya amb els ulls verds. Anàrem junts 2 anys enrere. Però va durar ben poc, un mes o així.
La Laia va demanar una ronda de cerveses per a tots que de seguida s'esfumaren. A la una ja en dúiem més de cinc per cap, tot seguit en Jordi va proposar marxar a dormir i tots acceptaren menys jo.
- Bé, doncs, fins demà al mati, Àlex - va dir en Gerard.
- Si, ja ens veurem, adéu- vaig respondre per quedar bé, la veritat és que no hagués importat dir res, els coneixia des de feia dos dies.
No li havia tret l'ull de tota l'estona, tenia una mirada que impressionava a qualsevol i havíem tornat a connectar. De fet, ben poques paraules ens vàrem bastar per passar la nit junts. L'Alba em va dur a casa seva, el seu marit era de viatge. Al matí em va dir que era a l'Índia, que duien 3 anys casats i que pràcticament només havia estat amb ell la meitat del temps. No em va reconèixer, no. Sembla que vaig ser un més entre la multitud que passava per aquell llit mentre ella estava casada i jo sense sospitar res. No li vaig dir que era l'Àlex, després d'aquell comentari del marit vaig agafar la roba i vaig sortir corrents, però els dos sabíem que hi tornaria.

A mida que anava passant el temps m'anaven semblant més simpàtics els meus companys de pis, tant la Laia, com el Jordi o el Gerard. Els quatre un dia ens anàrem de viatge sense sortir-nos de l'habitació, havíem d'aprofitar l'estiu abans de començar a la universitat. Va ser impressionant, no havia experimentat mai una sensació com aquella. Res comparant-ho amb l'herba que ens acompanyava des de la nostra arribada a Barna. Els primers moments foren de continua impaciència per tots, excepte pel Gerard; no sabíem el que era. Posteriorment, vaig començar a al·lucinar. Em vaig submergir en una realitat de fantasia que em duia a donar-li una excessiva importància als detalls de l'habitació i als dels meus amics. Un món de colors, d'ombres que es bellugaven i de sons indescriptibles ens varen tenir entretinguts unes quantes hores. Després arribà una parella a veure'ns: el benestar i la son.

Amb el temps aquella experiència va ser més que repetida. Als quatre ens agradava però em fascinava, no sabria descriure el que sentia. Les meves butxaques cada cop estaven més desèrtiques així que vaig decidir anar a cercar feina a algun local o pub del voltant. Em va costar però al final vaig aconseguir tres hores diàries tres cops per setmana a un pub de música en directe, el "Lisboa". El primer dia va ser el pitjor: se me romperen dues cordes de la guitarra, el so no era del millor, la gent no aplaudia; es va fer etern. Al cap d'unes quantes setmanes ja tot va canviar, m'encantava tocar allà i el meu sou augmentava considerablement. Aquest fet es notava en les meves experiències al·lucinògenes que cada cop eren més freqüents. El meu repertori era bastant complet: algunes composicions meves, altres dels Doors, de Janis Joplin, dels Stones, de Nirvana i com no de Neil Young. Em sentia feliç amb jo mateix al veure la gent gaudir amb la música que feia. Amb pocs dies ja tocava a 3 locals de Barcelona, no demanava més. La Laia, el Gerard i el Jordi em venien a veure tots els dies; amb l'Alba també ens veiem molt sovint als pubs apart de a casa seva.

Dilluns al matí: no tenia feina a la tarda ni al dia següent; tocava viatge.
Ben aviat no me va importar el fet de tenir feina per "experimentar", això si, el repertori era sagrat.
I arribà l'octubre igual que arriba un dia qualsevol, però significava molt aquell dia. Quinze dies després començaria la universitat. Els meus amics feia temps que no se n'anaven de viatge, es limitaven a passar una bona estona amb música de fons i l'habitació plena de fum.
Dos dies abans de matricular-me en la carrera dels meus somnis (Filosofia i Lletres) vaig decidir que no ho faria. M'estimava més continuar amb la meva vida de cantant. El Jordi va començar medicina, la Laia dret i el Gerard arquitectura. En èpoques d'exàmens quan arribava de la feina, ficar-me al llit era tota una aventura; no es podia passar de llibres.
Les al·lucinacions involuntàries eren molt sovints i això em preocupava, però feia veure que no. I llavors arribà el gran dia:
-Àlex, vull dir-te que parlo en nom del tres. Volem que deixis el pis, ens dificultes les nostres hores d'estudi, arribes tard tot passat i creiem que no vas bé, així que agafa la roba i ...- em va dir el Jordi
Me'n vaig anar a una pensió i vaig pensar molt en les paraules del Jordi, quins meravellosos amics que enlloc d'ajudar-me em foten al carrer.
Cada dia que pensava en soledat amb tot el que m'estava passant, tenia més clar que potser aquell no era el meu lloc.
Era un dissabte al matí quan vaig fer la maleta amb presses, no volia perdre aquell vol; vaig acomiadar-me del socis del "Lisboa" i vaig partir cap a l'aeroport. Sense adonar-me'n vaig deixar la meva addicció al calaix.
Al diumenge al la tarda vaig arribar a Nova Dheli.

Mentre continuava llegint un del meus llibres de René Descartés titulat "Les passions de l'ànima" vaig trobar una nota, era un tros d'una cançó de Jim Morrison que vaig traduir al català per a cantar-la al Lisboa. La vaig llegir mentre mirava per la finestra als nins que jugaven al carrer, deia:

"Crec que coneixes el joc al que em refereixo,
em refereixo a un joc anomenat tornar-se boig.
Ara ho has d'intentar tu, només has de tancar els ulls,
oblida el teu nom, el món, oblida la gent;
i junts una nova torre aixecarem.
És divertit, tanca els ulls, no hi pots perdre res,
a més, estic aquí amb tu i jo venc també.
Demà entrarem al regne de la inconsciència ,
vull que estiguem preparats"

De sobte, vaig sentir la veu del Gerard.
- Ei, vols que et prepari res?
- Si, un cafè ben carregat que demà tenc examen!