Inconsistència

Un relat de: Singuista
Ella s'asseu davant de l'ordinador. Els cabells esbojarrats, la cara empastifada de blanc. Obre el correu i somriu en veure el nom de la seva amiga. El llegeix d'una esgarrapada i immediatament comença a escriure:
Hola!
Si, ho sé, no aconseguim veure'ns...
:-(
Em demanes que t'escrigui un correu llarg, com els d'abans, que no saps ben bé què em passa pel cap, tot i que ens enviem fotografies i ninotets a cada moment...
De fet, em fa fins i tot il.lusió, així descanso els polzes i els ulls (no sé si em faig gran i ja no m'hi veig massa bé, però la veritat és que aquestes pantalles menudes i les lletretes microscòpiques poden arribar a desquiciar-me, sobretot quan em surt la lletra que no vull i una vegada i una altra l'esborro, intento corregir-la i pam!: altre cop la mateixa! ).

Doncs aquí va.
En general, vaig fent, estable, sense grans daltabaixos.
Treballo i me'ns surto a casa. No tinc massa dificultats per arribar a final de mes (i quan les tinc, és perquè me les he buscat o he estirat més el braç que la màniga).


Ja no perdo el temps penedint-me o enfadant-me amb mi mateixa. Ja ni intento esbrinar com vaig poder prendre aquella o aquella altra decisió. Ni em sorprenen les meves incoherències. Les lluites internes entre les idees i els plantejaments (tant rodons, tan bells) i la vida que visc (tria tu mateixa els detalls que vulguis, tinc cagadescde tot tipus, per donar i per vendre, tot un exemple a no segui....).
Tinc el que tinc, jo he decidit arribar fins aquí, amb el que té de bo i de no tant bo... Els meus fills van creixent i van traient les ales, a poc a poc. Es transformen lentament, imperceptiblement (fins que un bon dia, compares la seva aparença amb una fotografia de fa tot just un any i l'evidència et deixa estabornit, amb un pessigolleig a la panxa i els ulls humits).
Hi ha dies difícils, incòmodes. No sé ben bé per què ni com, però mica en mica una sensació de tristor, de mancança va tenyint de gris plom el que abans era brillant i lluminós. No hi ha cap motiu concret que ho desencadeni. No tinc cap problema real, però així i tot voldria poder estar tranquil.la i no esperar més.
Aquests pemsaments m'assalten de cop i se'm fiquen al cap, com mosques pesades que fas fora i tornen una vegada i una altra...
Aleshores m'entretinc explicant-me històries meravelloses.
Voldria tenir diners a cabassos, per poder fer els cursos que em vinguessin de gust, sense parar. Ara de cuina, de ceràmica, de massagtes, de ganxet...
O potser hauria fer un viatge. Poldria anar a terres llunyanes, allà on ningú sàpiga qui sóc, ni d'on vinc...
No hauria de preocupar-me per res, només de sobreviure dia a dia, sense plans, sense expectatives, moment a moment. M'ho passaria pipa, descobrint nova gent, paisatges relaxants i tacats de colors vius , melodies exòtiques, gustos picants i intensos.

I si viatjant també en tingués, de dies incòmodes? Quina decepció. I si em cansés de novetats i aventures?
Darrerament tinc la sensació que ja no em reconec a mi mateixa, que ja no sé què vull ni com distreure'm...

Si t'haig de dir la veritat, hi ha una cosa que sí vull. I és tenir algú.
Ja no dic tenir una parella, que sola estic bé. Algú amb qui xerrar algun vespre, algú en qui pensar. I aquí tocar, no ens enganyem.
Anar al llit amb el meu dimoniet d'ulls verds és màgic. Vull notar com s'encén el meu cos, com es deleix per xuclar-lo. La manera com em mou i m'abraça quan fem l'amor és única, addictiva. Em fa sentir acompanyada, cuidada. Voldria fondre'm amb ell i no sortir mai més d'entre els seus braços.
Potser no hauria de dir-ne fer l'amor, perquè ell no m'estima.
Si l'altra li digués que sí, ell i jo ja no ens veuríem. Ras i curt.
És trist no poder controlar les ganes, el desig, la curiositat. Voldria fer-les desaparèixer, o sentir-les cap a un altre home que sí vol estar amb mi (jo que vull estar amb ell, que vol estar amb l'altra...).
Ja sé que em diràs que em repeteixo, que estic igual que sempre, fixant-me en homes que no volen res amb mi, esperant i desesperant-me, intentant convèncer algú i fer que es comprometi amb allò que no vol, volent fer canviar algú que jacestà bé fent el que fa, que no hi té cap interès en el canvi.
I que el deixi de veure immediatament, que estic perdent el temps.
Ell vol estar amb una altra dona. I aquesta dona el fa patir.
Jo voldria ser la seva parella i ell no em vol ni a les classes de salsa.
Per què? Qué li he fet jo?
Si..... és una estupidesa preguntar-li per què; ho sé.
No hi ha motius ni raons que jo li pugui demanar. El cor té les seves preferències i no entén llistes de pros i contres.

Doncs a pastar fang!!!!
Ja en tinc prou d'aquest color. Per aquí no hi passo.
Em mereixo algú que estigui per mi, no?
Ell no em tria a mi, i què?
Saps què et dic? Ell s'ho perd.
Què et sembla si divendres quedem i fem un entrepà d'aquells tant sucosos i tant bons?
Petons

Ella clica "enviar" i abaixa la tapa de l'ordinador.
Sona el zumzeig entretallat del mòbil (el té al costat mateix, damunt la taula).

Ostres! Un whatsapp. Mira:"Holaaaaaa. Et convido a sopar dijous a la nit. Sí?"

Perfecte. No tinc nens...
Li contesto ara mateix:
"I tant, cosa dolça". "Tinc ganes de tocar-te". I hi afegeixo tot de solets, de cors, de carones petoneres. Aquestes carones semblen sorpreses; i mica en mica, transformen la seva expressió en un gest resignat, que es transforma en burla i finalment en un somriure sorneguer, condescendent.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Singuista

Singuista

7 Relats

12 Comentaris

1539 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75