El venedor de sabates

La noia es va aturar davant de l’aparador. Va fer una ullada ràpida, gairebé furtiva, i continuà el seu camí, amb pas decidit.
Uns segons més tard, però, va fer mitja volta i tornà a mirar-se les sabates amb els ulls intensament negres... uns ulls que miraven i acaronaven les sabates de ball, les sabates de pell, mentre es mossegava el llavi inferior, amb aire distret.
Finalment es la noia va entrar a la botiga, amb la cabellera llarga i espessa, ondulada, deixada anar; escampant aromes sensuals, amb un toc de canyella. De cop tot es va tenyir d’un taronja encès, ardent com el foc.
Des del darrera del taulell , el venedor l’observava amb fascinació. Va avançar amb lentitud i li va dir:
-Bon dia. Què desitges?
-Necessito un parell de sabates de ball, però no em conformaré amb qualsevol cosa... Han de ser especials, diferents, un disseny únic.
-T’escolto. Com descriuries la sabata perfecta?
-Doncs... per mi ha de ser abans que res molt suau, còmoda, que s’adapti com un guant, que no sàpiga si les duc posades o si ballo descalça... Entens el que vull dir, oi? També vull que siguin unes sabates elegants, discretes però amb personalitat.
El venedor va mirar dissimuladament cap avall, cap als seus peuets, diminuts i fràgils. Uns peus que bellugaven els dits, nerviosament; uns peus que lluïen unes ungles ben arreglades i decorades amb vint flors en miniatura hàbilment pintades... vint obres d'art, totes elles diferents, una per cada dit... Mai havia vist unes ungles tant distingides, amb aquell toc personalitzat (discret i sublim).
No es va poder estar d’exclamar, admirat: -Qui t’ho ha fet, això? És magnífic! Elegant, original... O t’ho has pintat tu?
La noia va envermellir sobtadament, però no va contestar. Després d’uns minuts que al venedor se li van fer eterns, la noia va preguntar, canviant de tema:
-A l’aparador he vist deu sabates... totes elles del mateix model, d’un color indefinit, estrany, amb una brillantor metàl·lica, desconcertant... Les trobo boniques... però ... no en teniu cap altre, amb els dits descoberts?
-Perdona'm si et semblo massa directe, però jo no deixaria els teus dits al descobert, a l'abast de qualsevol mirada barroera...-va afegir, amb un to de veu enigmàtic- Només una sensibilitat educada i podria apreciar-los en tota la seva magnificència, tal i com et mereixes. Per què no et convencen les sabates que hi ha a l'aparador? No et refiïs del que et diuen els sentits, vés més enllà de l’aparença i atreveix-te a emprovar-te-les... Si superes les teves pors i experimentes el tacte de la seva pell, t'asseguro que ja no portaràs mai més cap altra sabata... Et sentiràs transportada, lleugera, etèria, vital, energètica... les cabòries i les angoixes et fugiran del cap com per art d’encantament, i et deixaràs portar per la música, sense esforç, sense fatiga, hores i hores... Són les deu úniques mides possibles, de la sabata de ball per excel·lència. No deixaria que en compressis cap altre... Aquests vint tresors florits no admeten cap altre embolcall. Els teus dits delicats han de dur la millor sabata, indiscutiblement...
El venedor tenia la gola seca i la veu tremolosa. Els ulls lluents, la boca entreoberta, la respiració agitada.
La noia es malfiava... Tossuda, anava fent que no amb el cap, i feia passes dissimulades cap enrere, cap a la porta.
El venedor es va interposar entre ella i la sortida, i amb un moviment ràpid va alçar una de les sabates, la primera de la filera, la més menuda. I es va agenollar teatralment als seus peus.
-Si us plau, emprova-te-la. Necessito saber si és o no és la teva mida... Fes-me aquest favor...
Sense dir cap paraula, la noia va assentir lentament i es deixà fer. Va tancar els ulls quan va notar la pressió a les espatlles. Es va deixar caure a la cadira que el venedor hàbilment li havia acostat sense fer soroll. Va sentir els dits d’ell que li deslligaven la sandàlia del peu esquerre, i va notar unes pessigolles juganeres que li pujaven cama amunt, unes carícies excitants, agradables...
Ella va obrir els ulls. La sabata era infinitament més còmoda i adaptable del que havia imaginat. Càlida, flonja, acollidora. Amb colors canviants i iridiscents. Realment única.
La noia se’n va enamorar immediatament. Li agradava la visió de la sabata al final de la seva cama esvelta.
De sobte, com posseïda per una urgència incontenible, ella cridà: -Les vull!! M’emporto aquestes sabates! Han de ser meves!
El venedor es posà dret, avergonyit, mirant al terra, i es va desfer en excuses gairebé inaudibles...
-Em sap greu...Jo...És que... veuràs... No estava encara preparat per aquest moment... És massa aviat, encara... Has d’entendre que fer una sabata com aquesta porta mesos... Què dic: Anys! Estan fetes a consciència, cuidant tots els detalls, com si m’hi anés la vida!
Ella el va prendre de la mà, per calmar-lo.
-Què passa? Quin és el problema? No t’acabo d’entendre...
El venedor, amb penes i treballs, va aconseguir de parlar: - T’haig de confessar que totes aquestes sabates de l’aparador... són totes del mateix peu... I de mides diferents... No tenen la parella... I de debò que són les úniques que tinc....
Ella va obrir uns ulls com unes taronges. Va trigar uns minuts a copsar l’abast d’aquella revelació. La sorpresa va deixar pas a la frustració, la indignació, la ràbia. Va perdre els nervis: -M’estàs dient que només tens deu sabates en tota la botiga? I que cap d’elles té parella?
El venedor va fer que sí amb el cap, sense poder afegir ni una paraula...
Ella va cridar, amb ira: - Això és intolerable! M’estàs dient que no podré posar-me les dues sabates? Que per culpa de la teva ineptitud ara em quedarà el peu dret nu, desvalgut, desprotegit... privat de poder gaudir d’aquesta suavitat reconfortant... afamat, gelós per sempre més?
I en veure que ell no reaccionava, que senzillament abaixava el cap i es rendia a l’evidència, la noia es va atrevir a afegir:
-Que no saps que no hi ha esquerra sense dreta, nit sense dia, llum sense foscor? Que potser no has pensat mai que les teves deu sabates necessiten una parella que les complementi, que dues meitats fan un tot harmoniós i equilibrat? Com has pogut fer una cosa així! Et detesto!
El venedor, amb llàgrimes als ulls, va confessar, finalment.
-Em sap greu haver deixat la meva obra inacabada. Ara que he vist els teus peus, lamento profundament no haver-me atrevit mai a completar les parelles... Ha estat per por, por de no poder estar a l’alçada, per por de no encertar la mesura... Sempre havia pensat que era una tasca irrealitzable, sense sentit, que la perfecció no existia... I avui, contemplant les miniatures florals pintades a les teves ungles... Tot d'una ho he entès... Ara sé que estava equivocat. Podràs perdonar-me?
La noia, amb un gest infinitament cansat, trist, es va treure la sabata i la va tornar al venedor.
Es va treure també la sandàlia del peu dret.
I caminant, descalça, va sortir al carrer.
El venedor la va seguir amb els ulls, la va veure allunyar-se, entre aromes dolços. Li va semblar que a cada passa que feia les flors de les seves ungles s'anaven marcint i perdien els pètals.
I la noia es va perdre carrer enllà, deixant un rastre de colors suaus, com de vellut.