Immigrant

Eixorca terra ardent enllangorida,
contemplen els teus ulls a tots els vents,
la mort dels més petits i els innocents,
l'abatiment del sòcol de la vida.

Abraones el buit amb la frisança
d'un bri d'amor que un déu s'hagi oblidat.
Però el no res sense res t'ha acomiadat,
amainant-te el velam de l'esperança.

Espelmes titil·lants perden la flama
per l'airada del nord, la dels molins,
amb les aspes girant com terbolins,
esborrant la cançó del pentagrama.

Brum d'engranatge cec, que mol civada,
llençada enmig del fang pel mateix torb,
mentre tu plores, espantant el corb
que es menjarà els teus fills de matinada.

Camp devastat, sembrat de calaveres.
Adob de sang, regat amb plor de nit.
Germina mort, dins del solc escarit,
llaurat pels inventors de les banderes.

No hi ha un demà per tu en aquest terrer,
desposseït de tot, no fa pas tant
per qui de nord enllà et va enlluernant
amb cimbellets de fosa de ferrer.

Foscor amunt partiràs quan la rosada
bleixi l'alè que el vent no vol bufar;
la dansa de la fam se t'endurà
abans que t'enamoris de l'albada.

Balandrejant, somniaràs quimeres
color del vent que et percudeix la faç.
Saps bé d'on véns, però no saps pas on vas.
No tens res més que la vida que esperes.

S'apagarà quan marxis, l'horitzó,
enterbolint la llum saura del Sol.
D'aigües endins, arribarà l'udol
de la terra, que s'estremeix de por.

Agotzonats alcaids, ran de l'abisme,
vigilaran gelosos el trencant;
messeguers del forment que es van menjant
els hereus inconscients del despotisme.

Et caçaran i els peus els besaràs,
o t'agemoliràs a la misèria
dels palaus de la pressa i de la histèria,
on la faula dels somnis deixaràs.

Envejeràs la glòria dels més forts,
bevent assedegats aigua salada.
Façana mentidera hipotecada.
Catric catrac de tristos rostres morts.

Passarà el temps i s'esvairà el miratge,
i incrèdul cercaràs espurnes d'or;
costa apagar el flameig brillant del cor
quan s'ha llençat al foc tot l'equipatge.

Llenques de boira baixa s'enduran
glòries bromoses, colors vaporosos,
espectres d'esplendors vitals confosos
amb ombres vanes de fats que se'n van.

¿On són les fonts de sabes cristal·lines,
els carruatges dels prínceps daurats,
les vestidures i les vel·leïtats
de les bonaventures sibil·lines?

¿On són les noies de cabells de blat
que per tu dansarien seduïdes?
¿On estan les princeses adormides
que amb un petó ja hauries despertat?

Seràs, dins l'aigua, espurna ambrada d'oli,
ungit esclau, estirp d'éssers vençuts,
somieig fal·laç de judicis perduts
de rics que no veuran el teu espoli.

Casta de bords, servent de la inclemència,
captiu ignot dins del món desbocat,
que a força de menyspreus t'haurà comprat,
en nom de la moral i la solvència.

Fustigarà el teu nom el boc que brama,
avesat a grandeses que no veu.
Al capdamunt del seu terror s'ajeu,
fitant amb inquietud el qui s'exclama

Somort silenci sord, mirar de gebre,
escrutant-te la misèria no pateix,
rere el glaç de les ninetes refulgeix
la flama de la ràbia i de la febre.

Té por de perdre el casalot daurat
alçat al llarg de segles d'opressió;
horror vestit de civilització,
canonitzat pels papes del mercat.

En tu beslluma monstres irreals,
t'inventa amb pinzellades de mentida;
insensible a la mort, combat la vida;
obeint els impulsos animals.

Combat el monstre bord que l'escarneix,
l'espina dolorosa del seu món
que veu quan et contempla i et confon,
ignorant que ets l'espill que el reflecteix.

Que ningú se t'emporti lluny de tu,
recorda els ulls que vas deixar plorant,
l'holocaust de malviure somiant,
que ells es vesteixen perquè tu vas nu.