I A NOSALTRES QUE SE’NS REFOT EL QUE DIGUI EL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL?

La burocratització de la democràcia ha creat un sistema autoritari disfressat de liberal. Els tribunals ja no només serveixen per tal de jutjar uns fets sinó que travessen aquest àmbit i s’atreveixen a dictar sobre lleis i sobre drets. No està malament la broma!

Els partits polítics sistèmics ens han pres la democràcia i ens deixen ser ciutadans bons minyons pagant impostos i votant-los a ells (els partits alternatius ho tenen dificilíssim). Pel que fa a la democràcia directa, que és la única democràcia real a nivell de forma (la democràcia material té a veure amb com es recapten els impostos, es redistribuiexen les rendes i es fan els pressupostos, encara que no és només això ). Ens volen continuar representant tant sí, com no. Volen defensar els nostres interessos tant sí com no. Que amables que són.

En aquest garbuix d’institucions, institucionetes i institucionotes, l’individu, el ciutadà es transforma en un zero a l’esquerra. No te dret perquè tingui drets sinó que té drets perquè les institucions graciosament se’ls donen. Graciñas, que dirien els gallecs. I en aquest marc en el que els drets ets són donats no només depenem d’aquells als que manipuladament hem anat a votar, sinó que depenem d’uns tribunals demencials que els partits sistèmics han triat per burinar encara més alguna cosa que ens pugui anar a favor.

La meva amiga i adversària ( per aquest ordre i on l’amistat té moltíssisa més importància ) Maria-Teresa Giménez Barbat considera que el dictamen del Consell de Ganties sobre la Llei de Consultes és com si es fes fer una Llei Antabac a la Tabacalera. Voilà. Hi estic absolutament d’acord. El Consell de Garanties no és ningú per tal de decidir al que els catalans tenim dret o deixem de tenir dret en aquest cas a decidir si volem ser un estat o no.

El problema és que ella pensa que el Tribunal Constitucional – més manipulat i tabacaleròs encara que el nostre pobre CGE d’anar per casa – tampoc. No hi ha cap tribunal que pugui decidir si els catalans podem decidir ser independents o no, com no hi ha llei que pugui decidir si la dona té dret a l’avortament o no: que aquestes coses continuïn passant només reflexa la manca de democràcia i de respecte als drets individuals i col.lectius en els que vivim.

Jo sóc jurista. Sé que a la mateixa llei se li pot fer cantar La Traviata o Lohengrin, segons convinqui. Sé que les sentències dels tribunals constitucionals i suprems van variant segons les necessitats de l’èlitc político-econòmica de cada moment. Sé, per tant, que el formalisme legislatiu és una aixecada de camisa.

La feina que ens toca de per fer – i aquesta feina va infinitament més enllà de la consulta i de la independència de Catalunya – és recuperar com a ciutadans tot el poder que ens han anat prenent. No deixar que mai més ningú decideixi per nosaltres. Que la societat recurperi tot el poder que mai no havia d’haver perdut, consigna aquesta radicalment contrària als totalitarismes del segle XX i a qualsevol mena de populisme perquè el que no es pot fer és fer una revolució democràtica per tal de donar el poder a un dictador o a uns partits que s’acabaran convertint en una oligarquia inexorablement.

Crec.