HISTÒRIA D'UN VOL FAMÓS

La pastura és fresca, encara mullada per la rosada. La trobo saborosa, bona. Les meves companyes s'allunyen de mi. Fan bé perquè si enceto una filera d'herbes i em trobo una, ja les tenim. M'agrada aixecar la testa i contemplar les muntanyes amb les crestes blanquinoses i, sobretot, els núvols quan s'afanyen. On aniran a menjar, aquests?
Ah, no m'he presentat: em diuen Mugui i també Pigada i sóc una vaca.
Us explicaré el que m'ha passat.
Estava fent pastura ahir, aquí mateix, i vaig veure venir de reüll un embolcall de papers que el vent feia rodolà muntanya avall. No vaig aixecar la testa per seguir-lo, prou feina tenia en arrencar els herbams. Em sentia buida. La nit anterior havia afluixat quatre cubells de llet. El cas és que uns quants papers perduts se'm van entortolligar entres les potes. Eren fulls de diaris i, ves per on, la pàgina que se'm va quedar oberta hi havia, no us ho podeu imaginar! Una vaca volant!. Volant!, tenia ales. Sí, sí com els ocells. No m'ho creia i vaig llegir el que deia.
"No podràs anar a Amèrica fins que no vegis les vaques volar".
Vaig contemplar la fotografia: unes vaques volaven entre els núvols i un noi les contemplava i, darrera, hi havia l'estàtua de la Llibertat de Nova York!
Unai, el nostre guardador, va baixar de dalt ,des d'on ens observava, i va venir directament a mi. Potser en veure'm aturada va pensar que alguna cosa no anava bé.
El noi va recollir els trossos de diari que voleiaven pel meu entorn i jo vaig remugar en treure'm la pàgina que tenia sota la meva peülla i vaig seguir arrencant i mastegant herba.
Em vaig adonar que el diari era seu i que el vent se li havia endut. Vaig observar que llegia la pàgina de la vaca voladora quan s'entornava amunt. Aleshores, vaig pensar que si corria muntanya avall trotant, amb l'empenta i el vent, faria que em sortissin les ales i, sense pensar-ho, ja em tens galopant com una boja fent salts. No em pregunteu com va anar. Només recordo que vaig tenir un entrebanc a les potes de davant i vaig veure el cel a la terra i el terra al cel i, de cop, al buit. Volava, volava. Ah, això sí, quin remull vaig tenir! Em vaig sentir atrapada entre xarxes i quan em vaig posar de potes, em vaig adonar que havia volat sobre el llac. Precisament al costat de les barques. Tot de gent m'ajudaven en treure'm el cordam amb el qual m'havien subjectat. Perquè es veu que de volar sí que en sé, però no pas de nedar.
Quan vaig tornar al prat, totes les meves companyes em van venir a veure i jo vaig estar molt ufanosa.
I no sabeu com ha acabat? Aquest matí, abans de sortir, m'han anunciat que l'Unai s'ha n'anat a Nova York.