Història de 5 cèntims

Diu una dita castellana:" Es de necio confundir el valor con el precio". T'he llegit aquesta història en concret perquè també has escrit sobre un fet insignificant. Però si un es mira les coses des d'una altra perspectiva sempre trobarà una faceta diferent. La història d'aquesta moneda és realment contradictòria. El seu legítim propietari no la volia, és a dir, no li donava valor. Una altra cosa seria si fos d'un euro. Pensa que aquests cinc cèntims podrien donar per un primer plat en un restaurant de qualsevol ciutat d'Etiòpia, per exemple. Ja veus tu la importància que poden tenir les coses si les canvies de context. En fí, segueix escrivint que a part d'un plaer és una bona teràpia per a l'stress i l'ansietat. Gràcies pel teu comentari. Salut.

tens raó... una simple cosa ens pot resultar una simple cosa o bé un gran objecte molt important. També és veritat que ens agrada queixar-nos i que exagerem sempre que podem. Això de valorar les coses diferent, també és curiós que passa amb el temps. que llarg i que curt resulta un minut! Deu minuts, és poc o és molt? Tot depèn de la situació, igual que aquella trista petita moneda de bronze del teu amic.
Ja està comentat, i valorat. Vaig a llegir-ne més, que veig que tens pocs comentaris.
Llegeix alguna cosa meva tu també, ja que va de fer publicitat.
Petons,
AnNna.

te'l comento.

No facis massa cas de l'anècdota que ara t'explicaré, ja que qui la va explicar a la meva àvia no era algú de, diguem-ne, refiar.
Bé, doncs resulta que el nostre protagonista va trobar un duro (t'estic parlant d'aquell temps taaan llunyà, quan jo era un nen i corrien unes monedes anomenades pessetes, i les que en valien cinc s'anomenaven duros). En ajupir-se per recollir-lo se li van estripar els pantalons i la reparació li va costar 300 pessetes (una autèntica fortuna, en aquell temps, cap allà l'any mil nou cents noranta i tants).
En llegir el teu relat me n'he recordat.
De fet tens molta raó amb l'epitafi final. Però també crec que això depèn molt de cada persona. Hi haurà gent que no recollirà ni un euro de terra, i n'hi haurà d'altres que recolliran els cinc cèntims per tornar-los, amablement, al seu propietari. Jo, personalment, em situaria en aquesta segona categoria. I no per collir cinc cèntims de terra em consideraré garrepa o qualsevol cosa per l'estil.
Una vegada, ara deu fer tres o quatre anys com a molt, vaig trobar a terra davant la copistaria de la meva facultat un bitllet de dues mil pessetes. Jo i la meva santa bona fe van fer que demanés qui n'era el propietari, i les noies de copistaria, veient la meva preocupació, es van oferir a guardar el bitllet en dipòsit per si algú el reclamava. L'endemà ningú l'havia reclamat (és a dir, ningú tenia notícia d'haver-se trobat un bitllet que estava en dipòsit a copistaria) i me'l vaig quedar. Hi vaig afegir mil pessetes i em vaig comprar un dècim de la loteria de Nadal. No em va tocar, però tampoc hi vaig perdre tant com això...
Tornant al teu relat, doncs no està mal redactat, la puntuació a vegades no m'acaba de fer el pes (a mi, insisteixo), i hi ha alguna parauleta que no sé si es del tot correcta, però per la resta molt bé. Promet, almenys. Ànims i endavant, seguiré llegin-t'he
Vinga, fi de la parrafada. Vés escrivint i així aniràs omplint la biografia.
Salutacions,

Vicenç