Heli i Selene

HELI I SELENE

El sol, com si sabés que estava contemplat per cents de persones, baixava lentament pel llenç blau celestial on l'esperava la línia difosa de l'horitzó. L'escenari majestuós s'oferia als espectadors que, com devots d'Heli, es meravellaven del moment culminant on l'astre rei es dissoldria entre la boirina del mar. La brisa era suau en la part alta dels penya-segats i quieta sobre l'ample mirall entelat que esdevenia la superfície marítima.
Els observadors, amb ulleres fosques, presentaven a l'incandescent déu els receptors fotogràfics digitals amb el braços aixecats com una mena d'oferents davant el creador de la vida. Els llamps electrònics que feien espurnejar semblaven precs d'adoració en la inicial foscor que els anava envoltant.
Aquella terra negra es retorçava sobre sí mateixa formant un tortell trencat amb la continuïtat de les altres illes. Totes semblaven protegir al fill que els havia nascut en el centre d'aquell immens llac marítim: La Caldera, de la qual tènues fumeroles s'escapaven entre el caos d'escletxes de roques negres.
Cimejats en la llarga balconada que serpentejava per damunt la cinglera, s'aglomeraven infinitats de turistes d'arreu del món. Les blancúries de les cases brillaven intensament sota els raigs inclinats del sol i les seves cúpules blaves semblaven haver-les preses del mar ara platejat. En estretes feixes esglaonades per de sota el llarg mirador, una gran quantitat de terrasses de bars i restaurants s'il·luminaven amb fanals suaus per atreure als badocs i oferir-los comoditat i beguda.

─ No beguis més, Joan. Quants martinis portes? En el vaixell ja te n'has pres uns quants.
Sílvia va tornar a contemplar el sol al final de la franja lluent sobre les aigües quietes.
─ Ah, nena. Això és vida. Aquesta illa fantàstica. Tu, al meu costat...
Joan va prendre la seva dona per la cintura asseguts a la terrassa.
─ Sí, només al meu costat perquè...t'adorms.
─ Després del ball i el tremolor del vaixell, caic rodó al llit i el soroll dels motors m'entra al cervell. Sóc de terra ferma, nena. Veuràs quan estiguem en un lloc sòlid! Estàs contenta amb aquest collaret que t'he comprat aquí, oi? Els ulls se t'anaven darrera.
Sílvia no va voler replicar al seu marit. El viatge de nuvis no era allò enlluernador que havien tingut les parelles després d'esperar que arribés el moment inicial, portaven un any de viure junts i trobava al seu marit més engrescat en l'ostentació d'aquell creuer que no pas en la intimitat amb ella.
En una taula de més endavant una altra parella contemplava com el sol es desfeia dins la boira i l'aigua. Ell prenia la dona voltant-li les espatlles amb els seus braços. Ella es refugiava amb ell de la brisa. Duia una jaqueta amb el coll aixecat que la tancava subjectant-la amb una mà i estrenyent-la contra el cos. Una cua de cabell ros quedava atrapada dins la roba. El perfil de l'home es dibuixava sobre la claror. Sílvia va observar aquell cap sobre espatlles amples, les faccions tallades, la pell bruna i els cabells foscos enrinxolats i la seva imaginació va rodar cap a l'Apol·ló d'aquella illa.

Els llums de la sala de ball del vaixell eren vermells i produïen una atmosfera calenta, tres parelles ballaven, dues de mitjana edat i una altra de jove. Un trio interpretava una melodia suau. Unes quantes parelles estaven assegudes a les butaques. A l'ampla barra Sílvia prenia un refresc observant l'ambient. No volia sentir roncar al seu marit a la cabina i necessitava esbargir-se. Va desviar la vista pels amples finestrals i va contemplar el pampallugueig dels fanals de les terrasses de dalt la cinglera. Un home va passar pel corredor exterior i es va aturar a admirar el relleu il·luminat de l'illa. La seva silueta va ser inconfusible per ella: l'Apol·ló de la terrassa. Sílvia va observar que aixecava el cap i contemplava la lluna que sobreeixia per damunt d'un estimball. Ella es va acostar per darrera el vidre i va quedar sorpresa: semblava que anés a rodolar per la canal. L'home es va apartar de la barana i es va recolzar sobre el vidre. En fer-ho, es va trobar la cara de Sílvia a l'altra banda i li va somriure. Amb la mà aixecada li va assenyalar la coincidència del fet natural. Ella li va tornar el somriure i va sortir a l'exterior per observar millor el fenomen de Selene. Va pensar que la fredolica de la seva parella no havia volgut sortir a fer una passejada per la coberta.

Aquella nit, Sílvia va experimentar el plaer del seu viatge de nuvis en un creuer per les illes gregues. Va sentir la plena naturalesa damunt seu en un escenari únic acomodada en una estratègica llitera del vaixell on, en tot moment, va regnar el fill de Zeus i Leto.

Tríada va esperar a Nikolaos a dalt del telefèric i els dos van baixar per un carreró laberíntic i estret ple de gent que entrava i sortia de botigues de roba, joieries i tavernes. Van entrar en una d'aquestes on venien també dolços típics.
─ Ser amiga de la botiguera de la joieria d'aquí al costat ens reporta guanys -. va comentar Tríada - Li agrada els pastissos que faig. No hi ha clienta que entri a comprar joies que se m'escapi... Niko, ara has de tornar a Thera. Ja t'avisaré quan enganxi una nova clienta. Haig de regressar al vaixell a portar la rebosteria que aquests ‘guiris' s'ho empassen tot.
─ Les "kurías" en primer lloc, no vegis les ganes que tenia la senyora. Ni després se n'ha adonat. Recorda: "fifty-fifty" per la "pesca" del collaret. "Is that O.K."?
─ "Ne agapi mou".