He pujat al castell

He pujat al castell, corrent

I no em refereixo a anar de pressa sinó pujar corrent. Com diu Fabra, m'he transportat de casa fins a Montjuïc movent les cames de manera que a cada passa hi havia un moment en què cap dels dos peus no tocava a terra. Això mateix, corrent! I col·loco una admiració perquè encara estic sorprès d'aquesta meva gesta. Des del bell mig del Poblenou, fins a dalt de tot de la muntanya olímpica.

He sortit, com cada dilluns, a fer uns tres quarts d'hora de trot amb un itinerari ja fet altres dies:
Casa- Barceloneta- Espigó del Port Olímpic
Avui, quan he tocat paret i ja havia de girar, he pujat la vista a la cistella vermella del telefèric que penja de la ciutat. He seguit el cable i (anava bé de respiració i no estava excessivament esgotat) he pensat que era un bon moment per a provar sort. I així ha estat. He mirat el terra, he pres el carril bici del Passeig de Colom i cap amunt!

Quan estava a l'alçada de Rambles i ja estava decidit del tot a fer-ho, m'he dit que ja seria tot un èxit si arribava a Miramar. Em semblava que la meva idea havia estat un pèl agosarada i calia assegurar la victòria. Quan he enfilat la primera recta del mirador on abans estaven instal·lats els estudis de televisió espanyola, he començar a sentir les cames però anava fent, a ritme lent, però segur. En aquest punt he deixat anar el pensament (això va molt bé ja que quan t'adones ja has avançat) en direcció a l'estiu passat, quan ascendia el cim més alt de Menorca, el Toro. Tres quilòmetres tres-cents metres cap al cel. Va ser fort i alhora gratificant. L'illa, encara adormida, sota els peus. Quan he tornat he reafirmat el meu propòsit; si ho vaig aconseguir allà, aquí també. He girat cap a la segona corba que em portaria a Miramar. Ara, després de molts anys d'abandó, estan començant a fer un hotel i uns jardins.

Quan estava a mig pendent ha passat de baixada un autocar de visita ràpida de la ciutat i des del segon pis, (què xul.lo) m'han saludat les turistes que miraven el moll de càrrega, tot ple de contenidors de ferro preparats per salpar en vaixells bruts, foscos, lletjos. M'han animat mentre els homes em miraven. Elles, no. Elles han sabut recompensar el meu esforç i les meves cames fortes, morenes i àgils. Aquest pensament d'elaboració pròpia m'ha esperonat més que una pintada a terra o una ampolla d'aigua fresqueta.

Negocio la segona recta, fa estona que no passa cap cotxe i sento l'esbufec d'un humà. Giro el cap i veig al propietari de la respiració agònica (molt més que la meva, pobre!) Un ciclista. Deixo de pensar en les noies transportades i començo un nou tema: si s'atorgués una copa al valor, a qui li donarien, a ell o a mi? La reflexió em dura uns cent metres i ja tinc el veredicte: el meu esforç mereix aixecar el trofeu. La meva ascensió és del tot més meritòria que la de l'esbufegador rodant que feia un instant que m'acabava de passar.
A la meva dreta la ciutat; plena, atapeïda de cases, pisos, torres i més torres al costat de les tres xemeneies que la Fecsa té a Sant Adrià del Besòs. Són els nous blocs del Fòrum 2004. Darrera, al fons, una fina boira llepa suaument la Conreria de Badalona i els cims del Corredor. Suo i faig olor a suat. Això és bo, vol dir que m'aprimo i que la meva dietista em felicitarà en la propera visita. Miro a l'esquerra i puc veure gent que observa Barcelona des de la muralla de l'espantós castell que s'infiltra en la línia del cel de la nostra urb.
Que el fotin a terra!
Quan he acabat de bombardejar-lo, ja estic al peu de la temuda recta final. La que espanta, fins i tot, als ciclistes professionals que un cop a l'any fan la mítica prova de Montjuïc. La miro i penso que no seré capaç. Torno a cercar respostes positives i em trobo a les 8:30h. en les darreres corbes del Toro illenc. Si allà vas serrar les dents i ho vas aconseguir, aquí també.

Em sento el batec accelerat del cor i una veu maligna que em proposa que pari, que em diu que el tros que em queda el faci caminant, que ja ho he aconseguit i que cal estar satisfet. Començo a barrejar tot tipus de pensaments, deixa-ho!
Segueix!
Atura't!
Continua!
Quin sentit té això de córrer?
Ja arribes!
I els peus avancen a una velocitat, que si es fixen en mi els europeus del nord que acaben de baixar de l'autocar, pensaran que sóc un paio que fa veure que corre però que en realitat està fent el ridícul. Certament, sembla que trepitgi quitrà calent.
Noi, per si de cas abaixa el cap, que no et mirin a la cara, així tu tampoc els veuràs a ells.

I em vénen a la boca infàmies, injúries, blasfèmies, ofenses, etc. contra tot i mentre em moro em dic que per què bramo i jo, que jo que sé,
a qui va fer les pujades i els castells
al govern central, l'autonòmic i l'ajuntament,
a qui es va inventar els reptes personals i sobretot
als paletes que amb els seus camions deixen l'asfalt ple de ciment, terra i fang i m'esgarrifa.

Vinga, vinga, això està fet! I és cert, sembla que ja queda poca cosa. N'estic convençut, hi arribo. L'últim tros el faig com un escalador en els darrers metres d'un vuit mil. El terra comença a perdre inclinació i el meu cos ho agraeix. I ara, a sobre, exigeixo que aquesta acció heroica no podrà ser validada si no passo el pont i pujo la rampa que dóna accés al pati exterior del museu armamentístic. Hi estic d'acord. Hi pacto. Entro en el túnel i al sentir-me trotar es giren i em miren unes turistes i un manso estranger. En aquell moment, penso que no puc passar davant d'ells fent aquesta fila i aconsegueixo reunir les darreres espurnes atlètiques de les meves castigades cames i trepitjo les llambordes el més dignament possible. Somric i aturo la respiració delatora. En realitat, estic representant a un autòcton i he de deixar bé al nostre país. Imagineu-vos, Barcelona i el 92. Les XXV Olimpíades, les millors de la història, diuen (ens agrada mirar-nos el melic).
I es presenta un d'aquells ciutadans que va merèixer els grans Jocs, esbufegant i grunyint com una truja prenyada davant d'uns corresponsals forans. Impossible!
Així que, alço el cap, marco la gambada i aconsegueixo per un instant, un galop estilitzat. Els deixo enrera i a la cantonada del castell, quan ja ningú em veu, m'esventro.

M'empasso l'aire a glops, a dentegades, faig estiraments, miro les obres de l'escullera, maleeixo els canons que assenyalen l'enemic que ve del mar, ajudo a un turista a interpretar la ciutat des de l'aire i decideixo baixar.

Prova aconseguida!

Quina ilu!