Havia de ser ell

Jo encara era petit i no entenia del tot l’abast de la situació, però les cares i les presses dels adults em feien pensar que quelcom de dolent estava passant. A la televisió va sortir un senyor molt seriós explicant la situació. Ens estaven envaint. Les dones, els infants i els vells havien d’afanyar-se a marxar. Els homes s’havien de quedar a defensar el país.

La mare, esforçant-se per no semblar espantada, ens va dir que poséssim una mica de roba i allò que creguéssim imprescindible dins la motxilla de l’escola. El pare, tot i que es quedava, també preparava una bossa. L’avi, aliè al què passava, s’estava a la butaca del costat de la finestra amb la mirada perduda. No sé si s’adonava que els avions que veia volar no eren els de sempre, avui eren avions militars.

L’àvia feia la maleta amb les coses necessàries per a ella i l’avi. Tot triant què posar-hi, somicava que ella no volia marxar de casa, que li quedava poca vida i la volia passar al seu país, amb la seva gent i les seves coses. La mare, mentre anava d’aquí cap allà controlant-ho tot, intentava animar-la dient-li que només serien uns dies, mentre durés la ofensiva, després tornaríem.

La meva germana i jo ens afanyàvem a decidir què ens faria més falta allà on anàvem, què ens seria imprescindible. El senyor de la televisió no havia indicat cap on havíem d’anar i la mare tampoc ens ho sabia dir. Amb la roba i un entrepà pel viatge, la motxilla havia quedat gairebé plena.

Què més agafar? Un llibre? Colors? La pilota? La col·lecció de pedres? Tot eren coses que trobaria a faltar, segur, però la mare havia dit “imprescindible”. Vaig passejar de nou la mirada per l’habitació i llavors vaig saber que havia de ser ell. Damunt del llit, fitant-me amb ulls tristos, hi havia el meu estimat os de peluix, el que sempre m’havia acompanyat en els moments difícils. No podia deixar-lo allà, era necessari que me l’endugués per poder-lo estrènyer ben fort en aquell lloc que encara no sabia quin seria ni què hi hauria de viure.