L'avi

Aniversaris, aniversaris, no sé que tenen de bo els aniversaris, remugava l’avi quan arribava l’aniversari d’algú. Tanta gent fent enrenou, tots parlant a l’hora i ningú escoltant que diuen els altres; la mainada corrent amunt i avall jugant a empaitar-se i buscant amagatalls; sempre cantant la mateixa cançó i encara quedava qui no se’n sabia la lletra sencera; i allò de pensar un desig mentre es bufen les espelmes, impossible amb tantes veus cridant: pensa un desig, pensa un desig! En acabar la festa, ell només veia munts de plats per rentar, pilots de copes per eixugar, tovallons plens de taques per treure, les estovalles llargues que costaven tant de planxar i el terra fet un fàstic que s’havia de fregar dues vegades per aconseguir fer-lo net.

Però avui, l’avi complia 90 anys i algú se les havia empescat per a fer-li una festa sorpresa en una masia de les afores del poble. No sabíem com s’ho prendria, ens feia una mica de por que s’enfadés i no volgués dinar o que ens esbronqués amb unes quantes paraulotes de les seves i se’n tornés per on havia vingut.

Ens havien convocat mitja hora abans per poder entrar i que ell ens trobés asseguts a punt de rebre’l. Esperant que arribés, el cor m’anava molt de pressa de tants nervis que tenia. Tothom estava pendent del mòbil per saber quan entraria.

De sobte, sense que ningú avisés, tots vam callar. Vaig aguantar la respiració i vaig mirar de calmar-me, no fos cas que es sentissin els batecs del meu cor. La porta va grinyolar i, a la cantonada del menjador, va aparèixer la cara desconcertada de l’avi mirant amb estranyesa un per un a tots els que estàvem allà asseguts esperant-lo.

No es va enfadar ni ens va esbroncar, els llavis li van començar a tremolar i unes tímides llàgrimes van lliscar-li galtes avall. Incapaç de dir res, va fer que sí amb el cap, agraint emocionat que tots fóssim allà per a celebrar el seu aniversari. Crec que havia entès què tenien de bo els aniversaris. Per fi avui veuria l’avi bufar les espelmes.