SOTA LES CAPES

La família de la Laia era senzilla, treballadora, tirant a tradicional. Mentre va ser petita, la mare li triava la roba, bonica i molt ben combinada, però sense estridències. Quan va tenir edat per dir-hi la seva, la mare li deixava dir però, tenia una traça especial per acabar comprant el que a ella li semblava més adient, encara que no fos ben bé el que la Laia volia. Així havia après a no fer-se notar, a passar desapercebuda i, ja li estava bé, perquè era tímida i reservada i no li agradava que es fixessin en ella.

Però va arribar l’adolescència i el daltabaix que comporta. Ja no volia que la mare l’acompanyés a comprar roba, preferia anar-hi amb les amigues, fins i tot sola. El seu estil va canviar. Va començar a vestir roba cenyida, de colors vius, estampats llampants, combinant capes de diferents tendències, amb sabates que contrastaven amb la resta de la seva indumentària. També va començar a pintar-se, però no discretament com feien algunes amigues. Ella remarcava els seus ulls amb un llapis gruixut i les pestanyes amb molt de rímel i es pintava els llavis de colors impensables.

Quan sortia al carrer, la gent es girava a mirar aquella noia tan extravagant. Cridava realment l’atenció i ara ja no li molestava. Al contrari, li agradava provocar aquesta reacció en els altres perquè el seu caràcter havia canviat. Ja no era la nena dòcil i senzilla d’anys enrere, s’havia convertit en una noia rebel i compromesa, disposada a defensar tota causa que li semblés justa.

Tanmateix, tenia un problema, el seu aspecte feia enrere els nois que es fixaven en ella, quedaven un dia, potser una nit, però la relació no anava més enllà. Fins que va conèixer en Pep, un noi que li agradava de veritat i tenia por que fes com els altres. Sortosament, en Pep no era com els altres. Ell va saber mirar sota la roba extravagant i el maquillatge de la Laia i hi va trobar la veritable Laia. Una noia amb un cor enorme i una ànima neta que s’amagaven sota totes aquelles capes d’extravagància.