BONICS SOMNIS

Cada nit tenia bonics somnis quan, amb els ulls humits de llàgrimes, s’arraulia dins el llit.

Sovint, una platja llarga, tan llarga que no en veia el final. La sorra blanca i fina, com sucre o farina. L’aigua clara, transparent, d’un blau com no havia vist mai. El cel s’intuïa clar darrera la subtil boira que deixava entreveure el sol i algun núvol fugisser. Quatre ocells voleiaven arran d’aigua. De tant en tant, s’hi llançaven en picat per treure’n algun peix que nedava inconscient. Només ells tres: la mare, el germà petit i ella. Caminaven enfonsant els peus a la sorra. S’apropaven a l’aigua i, al primer contacte, s’afanyaven a apartar-se perquè la fredor se’ls clavava als peus. Tornaven a provar-ho. Ara el fred ja no era tan punyent i restaven quiets, mirant l’horitzó, mentre les onades anaven i venien jugant a esquitxar-los. El germà petit s’asseia una mica lluny de l’aigua i començava a fer un castell de sorra. Tot d’una, aixecava els braços i agitava les mans demanant ajuda. Elles hi acudien i s’asseien vora seu a fer murs, torres i merlets, un fossar i un pont per accedir al castell. El decoraven amb pedres i petxines que collien a prop i el deixaven allà a mercè de l’onatge. Es posaven a córrer, empaitant-se i tirant-se damunt la sorra, rebolcant-s’hi entre empentes i rialles, aliens a tot, senzillament feliços.

Al matí, la despertaven els crits de la mare que, de l’habitació estant, l’apressava a llevar-se i fer el que ella ja sabia. Saltava del llit i corria al bany a rentar-se i pentinar-se. Llevava al germà, l’ajudava a vestir-se i rentar-se, el pentinava i buscava alguna cosa per esmorzar. Després, obria la nevera buscant què endur-se’n per menjar a l’hora del pati, però no hi trobava iogurts, ni fruita, ni una mica de formatge per a fer un parell d’entrepans. De fet, tampoc hi havia pa. Només hi havia cerveses. Cerveses que la mare es beuria una rere l’altra mentre ells eren a escola.

Sort que arribaria la nit i ella tornaria a tenir un somni bonic.