GOTELLADA

Un relat de: Sebastià Climent

A mig matí d’aquell dia d’agost, d’un estiu amb temperatures moderades, al cel van començar a aparèixer unes pinzellades blanquinoses, unes bromes que jugaven amb el sol ara tapant-lo, ara destapant-lo, creant sobre les muntanyes un mosaic canviant d’ombres i clarors, oferint un interessant espectacle visual.

A mesura que avançava el temps, aquelles engrescades bromes, cansades ja del joc, van anar-se aplegant, agrisant-se i espessint-se fins a compactar-se de tal forma que només era una gran massa sense límit, que va deixar enfosquida la volta celeste com si ja fos capvespre avançat. I a l’hora de dinar, dels núvols ha davallat un curt ruixat que ben just ha remullat el terra. Ha plogut poc, però les poques gotes que queien eren empeses per un vent fort que les llençava contra l’ampli finestral de la sala, desintegrant-les en una infinitat de minúscules gotes que formaven uns enfilalls com els grans d’un rosari o transparents perles d’un collar imaginari.

M’estava fixant en algunes gotes en concret, seguint el seu recorregut lliscant lentament pel vidre i veient com quan en el seu camí se’n trobava de més petites, les engolia, s’anava fent més i més gran i amb cada goteta incorporada la seva velocitat augmentava, com a inexorable i lògica conseqüència de la llei de la gravetat, fins a dipositar-se en el marc baix del finestral.

Cada petita gota absorbida perdia la seva condició de gota en favor de la més gran, però també aquesta perdia la seva condició quan a la fi del recorregut s’unia i es fonia amb les que, moments abans, havien fet ja el seu camí. Llavors perdien la seva condició específica de gota i adquirien la general d’aigua. Deixaven de ser una per integrar-se en el tot, com quan als núvols només eren una massa gasosa. El cicle es tancava.

Quan una gota es absorbida per una altra, deixa de ser una unitat per passar a ser una nova unitat més gran però indestriable. A mesura que van pertanyent a unitats majors van perdent la seva singularitat. Si fa no fa com passa a la vida quan la individualitat, abandonant el seu propi criteri, s’integra a la generalitat per convertir-se en una massa amorfa, un desori col•lectiu, un núvol empès pel vent que bufa més fort cap a direccions desconegudes.

Comentaris

  • Tempesta?[Ofensiu]
    Frederic | 07-07-2019

    Pot ser la por, la incertesa, el futur incert, la pérdua de referents, l'element aglutinador de la massa, que la converteix en víctima de l'extrema dreta i de populismes de signe divers.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

154 Relats

279 Comentaris

106929 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com