Projectes (Èxit/Fracàs)

potser serà per la son... però, i els Projectes? mira fotos, rep trucades, es passeja despullant-se per la casa... però... la filla potser? El fracàs de no haver tingut criatures? Un projecte caigut pels terres...?

M'ha fet gràcia el fet de la similitud d'ella amb sa mare, ja que a l'edat dels 8 anys aproximadament, me mare i jo érem pràcticament idèntiques! Si no fos pel blanc i negre de les seves imatges, fins i tot a mi em costaria reconèixer-nos i diferenciar-nos!

ens veiem,
Gemm@

Leela...m'has deixat pasmada...et faré una confessió: sóc dissenyadora. I estic farta de veure cases perfectes i buides, de construïr bombolles per gent sense ànima... qualsevol pot caure en aquesta trampa.
Les dones, cada cop més, som víctimes d'aquest discurs, ens bombardegen amb què hem de ser dones perfectes, amb gran èxit i ambició professional (un calc de l'estil masculí!), negant la nostra pròpia naturalesa i manera de viure i veure el món... ens fan creure que és l'objectiu, per a sentir-nos dones triomfants enmig d'un món d'homes... bajanades!!! Les dones hem de poder ser dones, excel·lents professionals i exitoses, però també mares, amants, amigues... i tenim la capacitat i la màgia de poder-ho exercir en totes les seves vessants tal i com la natura ens ha regalat: la feminitat construïda en base a la feminitat, no enmirallada en la masculinitat (el feminisme mal entès!?).
L'equilibri personal i professional són el què omple les persones sanes, de felicitat. Les rialles dels nens també, el desordre de la vida compartida... encara que com a amant de l'art de l'estètica que sóc et diré que l'harmonia per a mi és essencial, el gaudir de la bellesa plàstica, l'equilibri formal, el color, la llum... és com escriure, de fet... per tant l'ideal és bastir-la també d'ànima!
En fi, m'estic animant perquè en la teva descripció tan clara i concisa, fotogràfica, cinametogràfica, ens transportes de manera fluida en aquest ambient d'estereotipada tristor que vessa avui dia per els pisos de les ciutats de la gent que viu sola... amb la seva feina. I és el gran mal de la nostra societat!
Et comentaria més, però se'm fa tard.
Una abraçada.
atram

M'agrada la manera com descrius l'escena, gairebé cinematogràficament. Se'm dibuixa amb facilitat tot el que succeeix, i no resulta complicat percebre els sentiments de la protagonista. És un text que traspua bellesa formal, i que alhora és concret pel que fa a explicar una situació i un sentiment.

La posada en escena és força fotogènica. Imatges d'una vida brillant per fora, una mica més fosca per dins. Potser no és una idea original, moltes dones es veuen atrapades en una carrera professional que les absorbeix fins a negar-lis atres ambicions. Molts homes també obliden la seva vida personal per tal d'ascendir en la feina. Així que aquest és un d'aquells perills que tothom coneix però és molt difícil evitar.

No he acabat d'entendre que acabi mig nua. No sé si està pensat com un recurs per captar l'atenció del lector o simplement vols mostrar que el vestit jaqueta és una roba que ve molt de gust treure's quan arriba a casa.

En tot cas, sí que he trobat el relat molt elegant, com la casa museu de la protagonista.

M'agradat molt la posada en escena, i sobre tot, les dues vertents treballades (éxit/fracàs).
Moltes vegades per obtenir éxit deixem de banda la nostra vida privada on només viu el fracàs, pero està adormit pel l'éxit, fins que et pares i el veus.

Gràcies per la benvinguda
Petons