Fonent el gel.

Fins fa ben poc pensava que el cor, el meu, tenia una grossa capa de gel al seu voltant.
Sentiments? Sí, i tant... Sóc humana! I com a humana tinc el meu cor, però... Envoltat de gel.
Gel fred, molt fred, que, poc a poc s'ha anat fonent.
M'agrada que d'aquella capa gruixuda sols queden uns mil·límetres de fred... Uns mil·límietres que em permeten demostrar i que em demostren a mi, que no distancien les meues amistats i relacions i que, al mateix temps, tampoc deixen que s'apropen massa... Marcant les distàncies!

Fins fa ben poc tenia un coret reprimit, incapaç d'articular gestos i paraules d'afecte. La gent que m'envoltava i em coneixia sabia que la meua forma de demostrar la meua estima era estant ahí quan era necessari, i quan no també... Però la meua dedicació es quedava pobra i distant sense unes paraules afectuoses. Segurament ara la meua ajuda serà major amb una frase carinyosa per a aquells que s'ho mereixen.

El gel s'ha anat fonent, poc a poc, molt lentament, i el tendre cor ha anat fent de les seues... Ha confessat que hi ha unes poques persones, poquíssimes, que s'estima molt. Unes persones especials, per diferents motius... Unes persones que han creat inconscientment uns vincles amb el meu cor, que ja parla per ell mateix, sent valent i mostrant la seua cara més tendra...

I amb cada gota de gel que es desfà desapareix un entrebanc i dóna pas a un sentiment tímid que quan menys t'ho esperes articula a la meua boca set lletres que a la gent li agrada escoltar: T'ESTIME.