FLAXOS

FLAXOS
Confesso que no sóc especialment curosa de la meva aparença. O potser seria millor dir que m’agrada la naturalitat. M’agraden els cabells grisos i els blancs i trobo curiós que tot i la fama de morenes que tenen les espanyoles quasi totes les de més de cinquanta i tants anys siguin rosses. I em desagraden les dones grans amb els llavis i les ungles pintats de colors vius.
Deu ser per això que quan ja fa temps em van haver de treure un queixal, vaig prescindir d’ell sense buscar-li recanvi, pensant que no se’m notava pas el buit. Doncs vet aquí que l’altre dia a cal forner vaig trobar-me un nen d’uns cinc anys que se’m va quedar mirant i va exclamar:
-Ei, que se t’ha caigut una dent com a mi!- tot mostrant-me un forat dental a la part central de la seva dentadura.
Suposo que jo devia haver badallat, per exemple i ell des de la seva posició de baixa estatura m’havia descobert.
A partir d’aquí vam tenir una animada conversa de tu a tu. Em va preguntar si se’m bellugava alguna altra dent i en contestar-li jo que no, em va pronosticar que em passaria aviat. Llavors jo li vaig preguntar si ell tenia costum de posar la dent caiguda sota el coixí i després de dubtar una mica va dir que sí, però que ja feia dies i de moment no se’n recordava.
-I tu, què hi vas trobar sota el coixí?-em va preguntar.
Jo li vaig dir que a mi un dentista se m’havia quedat el queixal i ell em va recomanar, ben seriós, que li anés a reclamar.
Res, tota una conversa que el personal del forn i la mare del nen escoltaven divertits.
....................................................................................................................................................
Un altre dia vaig participar en una exhibició de Tai-xí que es feia en un local os se sentia una música a tot volum, que eixordava. Mentre ens preparàvem per actuar a penes podíem parlar a causa de tant “soroll”. Doncs bé, una vegada a dalt de l’escenari vam fer acuradament els nostres exercicis, vam ser aplaudides i vam reintegrar-nos a la sala.
Algunes amigues em van preguntar si aquella música tan forta m’havia impedit la concentració i jo em vaig quedar ben parada, perquè us puc assegurar que no tenia cap record d’haver sentit cap so, ni fort ni fluix, mentre actuava, tot i que durant les classes sempre tenim música, suau i adequada que representa que acompanya els nostres moviments.
Suposo que precisament per estar tan concentrada en l’execució de les formes, per quedar bé davant del públic espectador, la meva atenció no podia estar al cas de cap altra cosa. Em va resultar curiós constatar-ho. Sovint dic que jo no sé concentrar-me, però potser resulta que si que en sé, però que no sabia que en sabés.
......................................................................................................................................................................................