Ets un sant, Jordi!

―Ahggg! Massa tard!

Zas, ruumm, zas, ruumm...

―Fotuda fressa, la de les màquines! Em fa parar boig!
―Maleïda atmosfera... opressora, grisenca, espessa... que a penes no em deixa ni respirar.
―Linotípia de merda..., pudent i fastigosa. I a més a més aquesta collonada de bombetes de l'any de la picor, penjant del sostre per un fil...!
―Casumlolla...! Excuses... només excuses!
―Però, en quins set sous estaria jo pensant? Per què no he volgut reaccionar fins ara, quan ja no puc fer-hi res? La Rosa se'n ha anat i jo no he estat capaç d'exigir-li una explicació...
―Allà que va, la primmirada, amb aquella carona de no haver trencat mai un plat. I segurament ja no hi tornarà fins dilluns vinent. Aixòoo com a mínim!
―Sembla mentida, gairebé quatre hores aquí, plegats, pencant colze a colze com si no res... I res! Això sí: bla, bla, blaaa pels descosits...
―Filla de puta! Per què no em pagues d'una vegada el que em deus, garrepa de merdaaa...?

―Ah? Hola, Rosa. Caram, no t'he vist entrar, des de quan estàs aquí?
―Rai, acabo d'entrar, però..., què hi feies, remugant i mirant al sostre puny enlaire...? Gesticulaves ben bé com un mimo enmig de la Rambla... Era divertit, però una mica rar, la veritat.
―Uf, no sé... De vegades m'agrada imaginar-me coses, saps? Em fico en el paper d'algú... És com un joc que m'entreté i que fa que les hores passin més ràpidament; és tot tan avorrit, aquí sota... Imagina't, deu hores ficat en aquest forat, repetint sempre el mateix, un dia rere un altre. Fins i tot el més lúcid dels homes perdria una mica el cap. Què hi dic? El perdria del tot!
―Encara sort que de tant en tant et deixes caure per aquí i em fas companyia... Buenu, tu i la Susanna, i també la Llúcia. Si no fos per vosaltres bé que hauria deixat ja aquesta feina, en pots estar ben segura. Però, que és el que volies? Te'n havies oblidat de res?
―Si. No recordes que dimecres passat em vas haver de deixar cinc euros? Em sap greu, gairebé me'n vaig sense tornar-te'ls. Moltes gràcies Jordi. Encara sort que vaig poder contar amb tu que si no, menuda situació..., no hauria tingut ni per a l'autobús. Ets un sant, Jordi... Mira, escolta, dilluns fem un cafè i xerrem, d'acord? Au, fins llavors, que perdo el tren.
―Ei, Rosa, si us plau... Ja ho veus, ni recordava l'assumpte...!

Però la porta ja s'havia tancat i Jordi es va quedar sol un cop més, mirant la paret del fons fixament, sense ni parpellejar. Mut... Fotut... Respirant entretalladament la seva pròpia estupidesa evaporada tant bon punt traspassava els porus de la seva pell en forma de suor freda i àcida.

Zas, ruummm, zas ruummm... i els ullets d'una mísera bombeta, que no para. Sí, d'aquelles, d'aquelles de quaranta vats...