Estranys en un aeroport

M'assec en una butaca de plasticitat asèptica dins d'aquest temple de l'adéu i de l'espera. Els espais oberts de l'aeroport em fan sentir minúscul, insignificant. Monumentals envidrats foscos s'alcen al meu davant, revelant-me el miracle constant dels grans ocells metàl·lics que s'enlairen. Al seu darrere, ben a prop del cristall, em mira la punxa arrodonida del morro blanc i gegantí d'un avió, probablement del meu avió.
M'envolta un munt de gent que camina amunt i avall arrossegant embalums on sembla que hi duguin mitja vida. Un llaç invisible uneix les persones amb les seves maletes, els ho percebo a la mirada quan deixen l'equipatge sobre la cinta transportadora que se'n va rere les tires de goma negra, i el ressegueixen amb els ulls inquiets com reconeixent-ne la dependència. Després fan temps, sense saber fer temps; la vida els fa córrer tant, que quan s'aturen, no saben on ficar-se. Es fan un embolic amb els instants, que sorprenentment se'ls han aturat en una bombolla de no res que els obliga a seure, a enfrontar-se amb el que són i a abandonar el que fan.
Ben a prop d'on sóc, dos infants traginen nines i cotxes sota l'esguard cansat d'uns pares pansits i macilents. Els contemplo una estona i em sembla ben bé com si estigués mirant una pel·lícula amb un missatge perfecte, una d'aquelles pel·lícules que hom no s'adona que tenen moral, però que la tenen. La vida és un missatge invisible que parla a cada instant i que només escoltem quan ens asseiem a esperar i prou, sense fer res més que esperar. A la meva dreta, uns joves fan gresca imaginant farres descomunals en una illa on sempre és estiu i on tal vegada podran banyar-se nus alguna nit de lluna plena. Més enllà, una hostessa esmorza en una franquícia que ens promet la glòria amb propagandes seductores: rostres somrients de gent bonica i estèticament "correcta", missatges que pretenen convèncer-nos que el principal objectiu de l'establiment és servir als clients per amor als clients.

El pare dels dos infants s'hi atansa; li manquen deu cèntims per a l'entrepà i se'n torna amb les mans buides. Sospito que el viatge que esperen no els portarà pas de vacances.
M'ho miro tot, tractant de fugir del meu present, que m'avorreix i m'estressa. La meva vida, com moltes vides, no és senzilla. I ara em dedico només a contemplar; tractant d'oblidar la bronca que el director m'ha clavat fa poques hores; bronca injusta, que si més no, a ell, li ha servit per a desfogar-se i per a fer pagar a algú les conseqüències d'un mal negoci. Procuro, també, de no pensar en les humiliacions que m'abassegaran quan l'avió em retorni amb la dona: la constant amenaça de fugir amb els nens i allunyar-los de la meva vida per a sempre; les manies estètiques; la intolerància vital que li fan contemplar l'existència com l'acompliment d'unes normes tradicionals, protocol·làries i tòpiques, fora de les quals la vida és indecent i intolerable. Enyoro la bohèmia que un dia ella em va obligar a desar al calaix dels mals endreços. Desitjo a cada instant encendre l'espelma de l'amor que el vent del seu perfeccionisme bufa fins a apagar; la torno a encendre, acluco les mans al voltant de la flama per tal que el foc no s'extingeixi; em cremo els palmells i em sento feliç que l'espelma aguanti. I ella torna a bufar, i m'aparta les mans amb fúria inconscient; i les torno a posar, feliç de cremar-me, pensant en els nens i en el millor per a ells, i fins i tot pensant en ella.
Un pesat se m'asseu al costat i m'explica la vida: que si és un venedor d'assegurances... que si la seva filla és superdotada... que si s'ha comprat un tortuga d'aigua... Li vaig dient que sí sense escoltar-lo, desitjo engegar-lo a dida i no sé per què no ho faig... Em fa una pregunta que no arribo a escoltar i em quedo sense saber què respondre-li. Em decideixo per un no ho sé neutral que l'anima a continuar amb el seu discurs sobre no sé ben bé què.
L'hostessa que esmorza a la franquícia em mira i somriu. Deixo plantat l'home de les assegurances i m'assec al seu costat. Em resulta fàcil de guanyar-me-la, tot va sobre rodes... Li explico que sóc un director de cinema que viatja a Madrid per entrevistar-se amb un productor, que visc a la Costa Brava, que tinc jardí amb piscina... Ella somriu i em mira com si tingués gana i jo fos una ensaïmada farcida de crema. Íntimament, penso, que m'agradaria no ser com sóc, però continuo mentint; i menteixo tan bé que jo mateix m'ho crec, i m'arribo a sentir feliç de la vida que invento, i m'excito pensant en l'hostessa nua dins la meva piscina imaginària.
Els dos infants, fills de l'home pansit que s'ha quedat sense entrepà, s'atansen a la taula on xerrem i fan corre el cotxe dessota la meva cadira. L'hostessa els dedica una manyagueria i jo li segueixo el joc, bo i explicant-li com m'agraden les criatures. I li confesso que la meva
màxima ambició seria tenir fills i convertir-me en pare de família.
De sobte, un dels nens engega una mena de ronc i les galtes se li tenyeixen d'un vermell vinós. La mare esgaripa, el pare es desespera, el petit perd la consciència. M'aixeco com una fletxa i em planto davant de la criatura; li obro la boca sense descobrir-hi res. L'home pesat de les assegurances m'aparta d'una empenta, agafa el nen, l'alça pels peus, cap per avall com un conill, i comença a tustar-li l'espatlla. A la tercera etzibada, amb una tos seca com de gos, escup un objecte de plàstic i aconsegueix de respirar. Els joves que fins al moment feien gresca, i que a hores d'ara ja s'han atansat a veure què passa, aplaudeixen enfervorits; l'hostessa plora emocionada; els pares abracen l'home pesat, i jo li dono la mà. Tot seguit, les persones que ens trobem allà, envoltant el nen envermellit i amb els ulls plorosos, encetem una conversa càlida i àgil, talment com si ens coneguéssim de tota la vida.
Passa l'estona i ens fem amb la cara de l'un i de l'altre... els joves que se'n van a Cuba... el pesat de les assegurances que diu que la dona fa tres mesos que l'ha deixat... l'hostessa que pateix mobbing i que no sap com sortir-se'n... els pares dels nens que ens expliquen que han estat estalviant dos anys per a poder visitar els avis a l'Equador... jo mateix que aprofito per a descarregar l'ofec que el director em provoca.
De primeres no goso dir res de la meva dona, car l'hostessa s'adonaria que sóc un fantasma. A l'últim, però, em sento tan malament que me l'enduc a part i li ho confesso tot com un babau. Ella se'n riu i m'assegura que ja s'ho imaginava, que no m'amoïni, que la vida és com és...
Per la megafonia diuen que el meu avió aviat se'n volarà.
Em dirigeixo a la porta d'embarcament després d'acomiadar-me d'aquests amics tan entranyables. Pujo a l'aeroplà i em concentro en el soroll de les turbines i en el gemat de l'herba vora la pista. El vehicle comença a sallar. A l'últim, quan sembla que l'avió ja s'ha oblidat de la seva vocació d'au, la butaca on estic assegut m'empenta amb ràbia l'esquena i em propulsa cap endavant amb una força descomunal; l'aeroplà s'aixeca. El sofisticat complex de l'aeroport es fa petit. Els vidres foscos guspiregen, llampants, com un bassal diminut, fent-me la rateta. Allà... dins del ciment blanc... hi resten altres móns; un per a cada parell d'ulls que contemplen; un per a cada cor que sent; un per a cada infant que juga; un per a cada pesat que s'enganxa, fugint de la solitud que l'esgarrapa; un per a cada hostessa utilitzada, enganyada, i maltractada; un per a cada parella amb fills, explotada per la desigualtat del planeta; un per a cada jove que fretura el plaer d'una llibertat salvatge.
Respiro profundament, i fins i tot desitjo d'apropar-me al món de la meva dona i fer-lo més bonic, recuperar la seva il·lusió per la flama, que un dia va compartir amb mi, no deixar de creure mai en el món que ella crea quan mira, i que necessita algú que el valori.
La terra deixa pas a l'estesa blava de la mar, l'avió s'alça damunt d'un matalàs de boires de cotó, i em fa l'efecte que ja no tinc por de la vida.