Estirabot final

Senyor Déu, si no li fa res li diré de vostè perquè el vós m’engavanya i el tu m’obligaria a una familiaritat que em repugna.

Cregui’m que m’ha ben fotut: una vida consagrada a un ateisme sòlid, sense fisures, de pedra picada, i ara va i resulta que la dinyo i se m’imposa l’evidència que vostè existeix.

Bé, no hi ha res a fer, la vaig cagar. Ho admeto i demano excuses.

És més: estic disposat a pagar amb tots els treballs que l’eternitat m’amaneixi l’error comès (que si anem a mirar, tampoc n’hi ha per tant, una simple discrepància de punt de vista). Només li demano una cosa: no abusi, que ara ja sé que vostè és gran i jo poqueta cosa. Però entengui que fins els esquitxos de no-res tenim una certa dignitat i que deixar-me per sempre més amb rinxolets daurats, galtes rosades i ales blanques assegut en un núvol amb cara de tòtil no demostra sentit de l’humor sinó una mena de sadisme burleta que no li escau.

O sigui, que si no és massa molèstia, i no hem de sortir de la cosa popular de cartó pedra, faci’m el favor de traslladar-me a alguna caldera vacant. Li admeto l’oli bullent i la persistència de les forques, però dispensi’m el ridícul.

Això sí que no ho puc suportar.