Pell de llondro

Un relat de: eumolp
S’avorria mortalment. Brillant conclusió a què va arribar després de profundes reflexions i sàvies consideracions tres mesos després que l’Andrea el deixés plantat com una ceba i se n’anés qui sap on a fer qui sap què.

Perquè d’explicacions no n’hi va donar gaires, una simple nota escrita amb la seva lletra endimoniada: “Tanto va el cántaro a la fuente que al fins se rompe. Quien sea fraile que tome candela”. Encara no sap què li va doldre més, que se n’anés com aquell qui diu a la francesa o que s’acomiadés d’ell amb dos refranys que feien més per l’àvia Nicodema que per aquella Andrea que sempre s’havia donat aires de radical postmoderna. En fi...

Tothom es tira coll avall els gripaus com bonament pot i ell se’l va empassar sense mastegar-lo, d’una glopada. L’endemà mateix de l’abandó va arreplegar tot el que feia olor d’Andrea i ho va repartir entre el contenidor gris, el contenidor blau i el Punt Verd de la plaça Nova. Que una cosa és que et deixin i una altra que siguis un deixat, poca broma. Fet el fet, es va abocar a l’esport que més li feia peça: el canvi de lloc de mobles. La sala al menjador, el menjador a l’habitació, l’habitació a la sala, el sofà aquí, la tauleta allà, el llit a la paret, la taula al racó...

S’hi va estar tres dies. Es va esllomar, es va agafar dos dits amb la tapa del secreter, es va cagar en la mare que el va parir, li va caure un llum de sobretaula al peu i li va trinxar l’ungla del dit gros del peu esquerre, es va cagar en tota la cort celestial, va fer caure el marc amb la foto del casament, que es va fer miques, va entonar un al•leluia... Se’n va sortir prou bé, un pèl nafrat, però amb el cor més lleuger i disposat a emprendre una nova vida....

L’embranzida va durar poc. Els intents d’encetar nous camins o rebentaven o feien figa. Descartada la via eròtico-festiva un cop espremuda l’agenda escarransida d’hipotètiques partenaires, es va abocar a explorar el ventall d’activitats lúdico-culturals que havien d’aportar un plus d’emoció a les seves hores. Aviat va descobrir que ni s’hi divertia ni hi aprenia. La fauna que les freqüentava va acabar per fer-li una certa angúnia i les tabarres que li engaltaven no retallaven ni una engruna la vastitud de la seva ignorància.

Comptat i debatut, va concloure que ja li anaven bé la monotonia i la ignorància. És a dir, que els anys no et canvien, simplement confirmen el que ja apunta a l’edat tendra.

Només li quedava una carta per jugar. Sabia molt bé que era l’última oportunitat de supervivència. Si gosava encetar el dubtós camí de la seva creativitat literària, s’arriscava a descobrir que l’embolcall que el contenia confirmava la terrible admonició del seu pare: “Tu, fill meu, i ja em sap greu dir-t’ho, tens la pell de llondro!”.

Però va decidir arriscar-s’hi. Va obrir el Word i va teclejar: “S’avorria mortalment”.

I d’aquí a l’eternitat.

Comentaris

  • sentit de l'humor[Ofensiu]
    Atlantis | 28-04-2021

    Pel que veig tens bon sentit de l'humor...Escrius bé...així que no t'avorreixis per favor i...escriu!!!

l´Autor

Foto de perfil de eumolp

eumolp

59 Relats

79 Comentaris

47544 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
jonais@gmail.com
...i si t'empeny la tafaneria (altrament dita sana curiositat): eumolp.blogspot.com