L'última alegria

no hi ha res a fer quan algú diu que que bé que has quedat i que sembla que estiguis dormint i tu voldries fer constar que se te’n fot i que tanta banalitat i poca-soltada no s’hauria de permetre i fins i tot s’hauria de perseguir i et repliquen que penses cacofònic i a tu tant se te’n fot, que el tantsemenfotisme és l’últim reducte que ningú no expugnarà i que pots defensar tant ara que estàs ajagut i no tens cap esperança de posar-te dret com quan estaves dret i no hi havia déu que t’ajagués perquè ningú no havia estat mai capaç d’ajupir-te, i és així i no hi ha res a dir ni res a fer, i fet i fet no t’inquieta gaire perquè estàs fresquet i la volta que et separa de tot és un refugi que agraeixes malgrat que no t’estalvia sentir les converses i algun xiuxiueig

penses que bé que estaria aixecar-te de cop i matar d’un esglai aquesta vella que remuga al teu costat amb el cap cot, que segur que la dinyaria, i que quan et veiés incorporat i amb els ulls esbatanats es cagaria a les calces i, marededéusenyor, esgarips i corredisses, i tu murri fins i tot en això ja tornaries a estar estirat i veuries de cua d’ull tot el tràfec per endur-se la difunta, la nova col·lega encarcarada, amb els nassos arrufats perquè la merda i més si s’escampa fa una ferum que espanta

saps que no ho faràs, primer perquè et tiba l’americana que han descosit per encabir-t’hi i segon perquè et fa una mandra enorme i a cada instant que passa et sents més lluny d’aquest cafarnaüm que han organitzat a major glòria de la seva pretesa desolació i que no serveix més que per a tapar les boques del què diran

a tu més t’hauria convingut anar directament de l’habitació de l’hospital al dipòsit i del dipòsit al forn perquè aquesta exhibició impúdica que no s’acaba mai et sembla sobrera i més venint d’on vens, d’anys de solitud durant els quals cap d’aquests que ara miren de remenar el cul s’ha dignat d’oferir-te cap companyia consistent, a tot estirar alguna trucada escadussera trufada d’ens sap greu però ja veus sempre enfeinats i els nens i els caps de setmana que som fora però et prometo que pel teu sant et vindrem a veure, que et recordem molt i sempre parlem de tu als nens, que tenen motes ganes de veure’t

aquests nens que només has vist un parell de vegades i que vas trobar impertinents, maleducats, malcriats i insuportables, breu, la viva imatge de qui els ha parit i pujat, la teva filla que déu confongui i el merda seca del marit que es va firar i perquè de beneita no en té ni un pèl i va veure de seguida que com que el paio d’escrúpols no en gastava s’enfilaria ràpid ràpid al dòlar i la pasta els sortiria per les orelles que aquest sembla que és l’únic horitzó a què aspiren, tenir, tenir i encara tenir, que de ben segur estan condemnats a ser els més rics del cementiri

sort que tinc per cert que ni allí em faran visita i podrem guardar les formes ben allunyats, jo al columbari i ells coent-se en una sopa lenta de podridura vermiculant fins que no en quedin més que les ossades repelades, l’únic estat en què el somriure que exhibeixin no serà fill de la hipocresia sinó fruit de l’estricta imposició anatòmica

en fi, deixem-ho córrer, que sembla que arriba el toc de queda i ara buidaran les sales de vetlla i ens quedarem per fi solets i a les fosques i serà el moment de comprovar allò que sempre he sospitat, que de nit el tanatori es transforma en una festassa tirant cap a orgia, l’última celebració de la vida que ens permetem abans de tancar definitivament la paradeta

i que els del servei de seguretat no hi tenen res a pelar

que ni se n’adonen ni en volen saber res

espereu-me, que ara vinc!