Compte enrere

El primer va ser el senyor Albert, del cinquè segona. Tot i que les investigacions seguien el seu curs, tot el veïnat de l’escala donava per bo que l’ home havia ensopegat amb el cotxe de bombers que el nét havia deixat al pis per quan els papes el tornessin a portar a veure el iaio. A empentes i rodolons, el senyor Albert va anar a petar contra la barana de la terrassa. La senyora Caterina, que al cel sia, sempre li havia dit que era massa baixa, cosa que va poder comprovar el seu vidu en passar-hi per damunt pocs segons abans d’anar-la a trobar qui sap si al cel o a l’infern.

Els del pis de sota van passar avall tots junts no gaire més tard, com la família exemplar i ben avinguda que havien estat sempre. Va ser tornant de Montserrat on cada 26 de juny, peti qui peti, anaven en joiosa excursió familiar per commemorar el faust aniversari de la miraculosa curació del Joan petit. Després de mesos de patiments i provatures, ja li anaven a prendre com aquell qui diu les mides al plançó, que el noi va arrencar un plor estrident i sostingut que no va cessar fins que la mare li va portar un parell d’ous ferrats amb pernil. De la feta, el metge de família va deixar la professió perquè no estava disposat a acceptar que se li revifés un client que ja donava per sentenciat i la família va instituir el 26 de juny com a data de celebració i agraïment a les potències celestials. Fos perquè les dites potències ja n’estaven un mica tipes o perquè massa menjar i beure li van fer venir son al pater familias, el cas és que en Joan pare (conductor), la Montserrat (dona i copilot), la Núria (filla) i en Joan (fill), que pesaven figues al seient posterior, van rodolar pendent avall. Fins que no es van apagar les flames, els bombers van poder retirar els cossos carbonitzats i el forense va arribar a establir les identitats del senyor Roc i família, no vam saber nosaltres, els desolats veïns de l’escala, que el quart segona havia quedat lliure.

El del tercer segona, no se sap massa per què, va decidir fer les maletes. No va tenir la delicadesa de dir a cap veí que se n’anava. Per a més inri va marxar de nit i a les fosques, com si temés que algú l’hi volgués impedir. I com que en el pecat es porta la penitència, un cop va haver entaforat els paquets a l’ascensor mirant de no fer ni gota de soroll, va tancar les portes i va prémer el botó del segon soterrani i va baixar en caiguda lliure. Es va fer xixina i va despertar tots els veïns de l’escala que a hores d’ara ja no sabíem si anar a dormir o treure un abonament al tanatori.

Tenint en compte que visc al primer segona, no us estranyi que us digui que estic un pèl amoïnat, per dir-ho d’alguna manera. Vista la seqüència de defuncions, entre jo i el més enllà només hi ha la veïna del segon segona. Fetes les profundes reflexions que fan al cas, he arribat a la conclusió que mentre la senyora Magdalena vagi fent, puc estar tranquil.

No m’he fet mai massa amb la senyora Magdalena. Ens saludem educadament i si ha de menester alguna cosa, miro d’ajudar-la. La senyora ja té una edat i un gat que algun déu pervers ha creat perquè se’m destarotin els nervis. És un gat que miola a hores fixes: les dues, les cinc i les set. De la matinada, evidentment. I miolar és un dir: fa una mena d’esgarips sostinguts i repetits que no hi ha qui els pugui comportar. Eps, i la senyora Magdalena sordeja, o sigui que la dona tan feliç perquè no és conscient de la magnitud de la tragèdia. Quan vaig intentar dir-li què passava em va mirar amb un aire de candidesa tan reconsagrat que ja no he tingut esma de tornar-hi.

Però ara no és el cas de trobar pegues ni a la senyora Magdalena ni al seu gat. Si són la frontera entre el menda i el pijama de fusta, els tindré tan aviciats com calgui.

De fet, fa dies que no dormo. Compto les hores fins que toquen les dues, m’endormisco fins les cinc i a les set ja tinc l’orella parada. Mentre vagi sentint els marrameus sàdics del gat vol dir que tot va bé i que no he de patir: la senyora Magdalena defensa la frontera.

Tot va, però, que arriba un moment que res no gira rodó. La nit passada, el concert va començar a la una, però no va parar. Miols sostinguts tota la nit i que a estones feien por i tot. No vaig poder aclucar l’ull. Passadís amunt i passadís avall sentint els esgarips del gat. Un suplici. Una nit que no s’acabava.

A punta de dia vaig avisar els serveis d’emergència. No calia que me’n donessin explicacions perquè ja ho sabia: la senyora Magdalena havia traspassat i el gat, els animals ja se sap, com si fos un fill, plorant i plorant.

I així estem. La plaga ja ha arribat al primer segona. El desenllaç està cantat: d’aquí no massa em cantaran les absoltes. I què voleu que us hi digui, no em sembla ni bé ni malament. Les coses són com són i no cal donar-hi més voltes. Quan t’arriba l’hora no s’hi valen escarafalls. Com a mínim mantinguem aquest punt de dignitat que ens estalvia el ridícul. De primer m’inquietava la manera com seria. Pesaven més els accidents que la mort natural. I posats a finar, m’estimava més la quietud que les patacades. Però ara penso que benvinguda sigui la mort vingui com vingui.

Perquè aquest dimoni de gat que he heretat de la senyora Magdalena no para en tota la nit i em té els nervis destrossats.