El vol

M’agrada mirar per la finestra. A no més de tres metres hi ha una bonica paret de maons que m’ofereix distraccions a desdir: puc comptar les fileres, sumar les columnes i, hops!, amb una bonica multiplicació establir que quatre-centes cinquanta totxanes em contemplen.

Me les miro fixament, les estudio i aviat m’adono que no n’hi ha dues d’iguals. Sigui per les vores, unes més ratades que les altres, sigui pel color, que bascula del taronja merdós al marró de gos com fuig, sigui pel gruix del morter que les separa però les manté unides, sigui per alguna esquerda que anima la monotonia de la formació, sigui pel que sigui o perquè jo ja no sé en què matar les hores, el cas és que la contemplació de la paret del davant ha acabat per ocupar més estones que no deuria.

S’imposa el seny, abaixo la persiana i abandono la quadrícula de fang per refugiar-me en el sudoku. Fracàs assegurat. Tinc la dèria que pintant xifres a l’atzar arribarà el moment que en quadraré un. I que en aquella fausta ocasió hi haurà grans focs d’artifici i que de lluny se sentiran els acords de la música de Händel. Com que no n’encerto cap i les músiques s’estan mudes, ho deixo per més endavant.

És hora d’encendre el televisor i de veure quin pa s’hi dona. Els ninots de la pantalla són tan estrafets com sempre. Si fos capaç de discernir-ho, lligaria caps i entendria de què parlen, però no me’n surto. Veig els titelles ben aclofats en sofàs de colors vius i veig que obren i tanquen la boca i sembla que en surten paraules però que no arriben a dir-me res. La que mana, o sembla manar, porta uns talons d’agulla que jo penso mareta meva si es posa dreta es trencarà la crisma. Però això no sembla inquietar ningú. Riuen i riuen i fan tabola. I jo em sento cada vegada més estranger.

He apagat el televisor. M’assec a la taula de la cuina. Em reconforta tenir-ho tot tan endreçat. Potser em prendria un cafè amb llet i quatre galetes però em fa molta ànsia embrutar la cafetera i deixar molles i haver-ho de netejar. Ho deixo estar i m’estic una estona mirant la cuina. Tot és al seu lloc i ho veig net com una patena. Em tranquil·litza i m’hi estic una estona més.

Arriba el moment, però, que me’n canso. I que no se què fer. El dia se’m fa llarg i necessito moure’m. La casa i la quietud se’t menjaran. I aquesta sentència se’m va ficant a dintre com un corcó: “La casa i la quietud se’t menjaran, la casa i la quietud se’t menjaran, la casa i la quietud se’t menjaran...”

No sé si són les paraules o la cadència allò que em porta a la finestra. Sigui com sigui aixeco la persiana i m’acaro a la rastellera de maons. Penso: “Aquests són els que veig i compto, però qui sap si més avall...”

I no és per res més que per fugir de la monotonia o potser per descobrir si des de la finestra del novè o del vuitè o del setè la paret esdevé més amable que decideixo emprendre el vol que m’ha de dur a un món millor.