ESTimats reIs magSzzz....

Estimats Reis Mags:

No sé on arribarà aquesta carta.
Cada any el mateix, cada 23 de desembre a miga tarda, escric la mateixa carta, cada any afegint algun desitg nou.
La germana Clara diu que és inútil, que mai em fareu cas, que m'ignorareu cada carta. En canvi, la germana Maria diu que si ho faig cada any, algun dia m'escoltareu.
Doncs, el que deia, que son les 5 de la tarda, i que el meu comportament fins a aquesta data, ja sabeu quin ha set si tant mags sou.
Aquest any no us mentiré dient-vos que m'he portat d'allò més bé…
Fa dos mesos, la germana maria va perdre la movilitat de les cames completament al caure per les escales.Va topar amb unes caniques, verdes, rodones i brillants: Naturalment, meves…
En realitat me les va regalar el pare Albert, un sacerdot radical, que està apunt de deixar els habits.Del cert les caniques eren precioses, tenien un verd, que brillava a tots els ulls envejosos de les companyes.
Doncs, per culpa d'una de les poques coses que em motivaven a somriure (les caniques) la germana Maria es va quedar invalida, i juro per Deu que jo no ho vaig fer expressament, suposo que, son coses del destí, que han de passar.
Doncs a mi em va saber molt de greu, i ara la vaig a visitar cada dia a la seva habitació, es veu que està trista, no s'ho mereixia.
Per altre banda, el pare Josep es va emprenyar amb mi… tant, que em va aïllar en una habitació especial, fins a la data d'avui, que m'ha deixa't sortir perque necessitava que li netegés les sabates.
La germana maria em va dir que no em preucupes, però em sentiré eternament culpable.
D'altra banda, fa 6 mesos, al juny, ens van dur a la platja, amb intenció que les companyes noves veienssin per primer cop el mar.
A mi, sabent que mai l'havia vist, i hi portava des que vaig nèixer allà, no m'hi van voler dur, em van deixar amb la germana Clara, que només feia que dir-me que tractar-me d'inútil, com porta fent des que tinc us de la raó.
Cada dia, quan em llevo, penso en la meva mare, no la conec, ni l'he vist mai, però tinc una imatge a la memòria, que ningú per més que em digui me la treurà mai, és una imatge d'una dona rossa, amb els cabells arrissats i suaus, amb els ulls verds, clars, com les caniques del pare Albert, i, tinc, una cosa que fou d'ella, una frase escrita amb una lletra fina, estirada cap a la dreta, que diu així:
A la meva cuca, que mai deixi de somriure..
Allò és el que fa que cada any escrigui aquestes linies, aquella maleïda frase es la que fa que malgasti un paper nou de trinca cada any, aquella frase, la que més m'estimo en aquesta curta i dolorosa vida de la qual veig un futur incert.
Després de llegir això, posaré a prova els vostres coneixements de magia, i prefereixo que vosaltres sols, endevineu quin és el desitg més profund que vull que feu realitat…

Amb molt d'amor…

Neus…