Em fascina com aconsegueixes crear la imatge a través de curtes però intenses frases; cada paraula que dius carrega el text de significat.

Tens raó, tu ho dius: "Hi entren els dubtes. La incertesa. De si s'ha de pensar tant el que has fet." Perquè massa preguntes atabalen i no et condueixen a res.

I quan sents llibertat sota la pluja la mare et fa entrar. I és que naixem i morim vassalls d'un món que no ens agrada.

Bon relat, m'ha agradat molt.
La veritat és que sabent que l'havia mort a consciència no m'esperava pas que s'acabés suicidant... clar que per ell; sense ell no val.
També crida l'atenció que constantment rebem notícies de violència de gènere però no acostuma a ser de la dona envers l'home.

Jo no trobaria adient que fos el viatge de tornada; aquesta incertesa li dóna més interés. M´agrada, per tant, tal i com l'has escrit. I molt.

"prémer eixe botonet; [...] un oceà infinit" ... ui, ui xD

Feia temps que no escrivies. M'ha agradat retrobar-te evadint-te en un mar de pau tot i que desapareix.

Realment el final és molt bo!

"No ets puta, ets princesa"

Sí, la mort és on s'acaba el conte: punt i final d'una vida; I després? El no-res.

El finat no s'endú res, i menys encara cap mena de vida, ni aquí ni al més enllà.

És molt bonic, noia. Dóna força llegir coses aixina.

Havent llegit l'original i la correcció t'he de felicitar. El text ha millorat molt i ara és més interessant.

PD: I ja no fas tantes faltes, eh? Hehehe Millor! La lectura es fa més agradable, segueix per aquest camí!

Un dia ple de baralles. / Et sents sola. Plorar. / La proximitat de la mort de l'àvi.

Jo no et faré creure que continuar endavant depèn de tu. No podem dibuixar la nostra vida, i a èpoques pots tenir por al fracàs perquè ja t'han abatut.

Ara bé, també somrius i més que somriuràs :)

Tot el relat m'agrada molt, però coincideixo a destacar una frase: "nua dins els teus ulls", preciós.

El teu poema em recorda el "Perquè vull" de l'Ovidi Montllor. Tot i que és menys extens, la pregunta final el fa més interessant. No, no estimem perquè volguem. O potser hauria de dir: no estimu perquè ho vulgui fer. L'amor conjugal no es busca, neix i es defineix. L'amor familiar tampoc no es decideix, es crea per afinitat i convivència... I jo no sabria parlar gaire de l'amor, però qualsevol tipus d'amor és indecisible. No estimes perquè el teu cervell ho vulgui, ni els teus ulls, ni el teu entrecuix, però tampoc perquè ho vulgui el teu cor. El sentiment creix en el descuit. El que passa és que la gent està contenta d'estimar, i per això creuen que volen estimar aquells que estimen. Perquè l'amor els va bé. Jo ho entenc així.

Com diu l'Ovidi, "Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! Sortia ella de casa. Perquè Vull! Perquè tinc ganes que sortís!..." i és que resulta que "Tot comença en un mateix".

M'agrada quan li diu no val la pena fer servir això que portes a la mà. M'agrada perquè no diu què és, però tampoc no queda dubte que no és un consolador.

M'agrada com ho expliques tot.

Vull defensar l'autora amb el "testimu".

Chinaski, si repasses la seva obra, trobaràs que al relat Tendresa, del 03-01-2006 (anterior al teu comentari), l'autora deixa escrit "(petit incis) m'afrada escriure t'estimu amb "u" i no amb "o" simplament perquè m'agrada més al llegir-ho, està fet expresament". Si bé és cert que xiuxiueig hauria de cuidar millor l'ortografia, aquest no era el millor exemple per fonamentar el teu enuig al respecte.

A més a més a mi això també m'afecta. M'agrada més llegir t'estimu que no pas t'estimo; al central ho pronunciem així i escriure-ho amb "o" no em resulta tan profund. És una opinió personal que fa temps em rondava, i ara vull agrair a l'Ariadna el fet de prendre's la llibertat d'escriure aquesta important paraula tal com sona. Malgrat tot, val a dir que la variant insular és la que més m'agrada sentir.

I d'altra banda, també aprofito per expressar el meu desencís en llegir la darrera frase del senyor Chinaski, en el seu comentari. No li aporta res a l'autora, tot el contrari. Si creus que l'edat influeix en la qualitat de l'escriptura, no vexis, instrueix. No cal dir que a la teva manera els anys no millorarien res. Però t'ho dic, perquè si no t'agrada no llegeixis. Ves a les llistes dels autors més valorats o els més llegits i gaudeix a cor què vols.

El poema és molt bonic. Segueix les petjades que ell marca a la sorra i que sigui la teva mirada amable, sempre cercant un nou horitzó més llunyà i important.