Quan ningú em mira.

Poc, però prou.
A voltes, per dir quelcom, ens emboliquem tan, que acabem per no saber ni el que volíem dir.
Ben fet.

Mil besades i una infinitud de somriures per a tu!!

Queca.

...que aquestes poques paraules volen dir milions de coses. Ja m'agradaria saber el què.

Salutacions.


Sergi

k bé :)

viska ripoll :)

i viska les seves festes majors :)

M'agrada com l'has escrit, curt i directe. Molt bò.
Un petó.

jOaneTa

I també de grans contradiccions, com la vida mateixa!
Té versos senzillament genials.

M'ha agradat moltíssim.

Una abraçada de l'Arbequina.

soc nou a relats en catala, i no se ben bé com funciona, de moment soc nomes lector, potser algun dia m'animi a fer-me autor, però no m'és gaire atractiva la idea, bé, el teu relat m'ha agradat, de vegades em sento així, com que el que faig no té explicació, que l'unic que faig és seguir el ramat,...
felicitats, crec que et llegiré sovint.

Suposo que la vida ens guia sense donar-se'n compte. Però què és la vida? Doncs suposo que depèn: es pot estar al fons d'un pou o per sobre les estrelles. Però és igual. Jo em deixo conduïr i a la vegada condueixo, però sense adonar-me'n. El cas és que ha arribat un moment, i el teu relat m'hi ha fet pensar, que he acceptat de tenir un cos limitat. Però, en canvi, puc alliberar l'esperit. El cos no el vull per a res. Ja tinc el que vull. Em tinc a mi. El meu cos és una configuració esquemàtica i biològica d'un món material on jo no visc.