L'inevitable.

Un dia com qualsevol altre, he tornat a somniar amb tu. M'he despertat sotragada, amb el pijama enganxat al cos per la suor. Convençuda que un simple cigarret em farà sentir millor, l'he encès i mentre es consumia a poc a poc he sortit al balcó, ha plogut i no hi ha gent, tot sembla tan trist, apagat, brut. La ment en blanc fins que un estrany tremolor em recorre el cos, de cap a peus, els ulls humits, les dents prement fort el llavi inferior per intentar evitar l'inevitable, tornar a pensar en tu.
Són les deu del matí i no tinc res a fer, encenc la televisió tot i sabent que en menys d'un minut l'hauré apagada maleint la programació. Amb un cafè amb llet a la mà començo a cavil·lar fins que de cop ja tinc clar què faré.
Agafo paper i boli perquè no se m'escapi res. Vull fer les paus amb tu, tornar a començar l'amistat que tinguérem abans de que passés tot el que va passar. Un gran repte, veritat, però sé que també ho estàs desitjant.
Primer de tot analitzo la situació, l'última conversa, vaja... més difícil del que creia, amb una mica de sort no te'n recordaràs. Crec que hem d'oblidar tota la porqueria que ens vam tirar a sobre durant aquells anys, sinó acabarem com sempre i no és per això que m'he decidit a lluitar. Però de cop començo a dubtar de perquè faig tot això, de què en pensaràs tu, si em prendràs per boja, segur, desprès de tant temps què pretenc? Però al cap i a la fi no tinc res de res a perdre-hi i per boja ja m'hi deus prendre ara, què més dóna? Després d'aquest neguiteg dic prou i em torno a concentrar.
Crec que ja ho tinc tot clar, sentiments i pensaments ben ordenats. Dubto de si conserves el mateix número de telèfon, abans de marcar respiro tres vegades ben fort, escalfo la veu perquè no t'hagi de recordar qui sóc i evidentment perquè no em tremoli. Ostres! El número no correspon a cap abonat. I ara què faig? No passa res, conservo la teva adreça, la de casa dels teus pares vaja, però confio que em sabran dir on et puc localitzar. Em dutxo i vesteixo amb criteri perquè la primera impressió ha de ser bona per facilitar la resta, si mes no m'ho crec. El proper tren no surt fins al cap d'una hora i aprofito per menjar alguna cosa. Un cop he arribat a la gran ciutat m'atabalo, mai m'hi he entès, per això decideixo agafar el primer taxi que pugui i dictar-li l'adreça sense donar-li cap més indicació. Arribo a pensar que el bon home pot haver deduït que no sé on vaig i per tant estar donant volta per fer corre el taxímetre i cobrar-me més del compte, però de seguida m'ho trec del cap ja que com bé em deies no haig de ser tant desconfiada. Finalment arribo, baixo i m'acosto al portal. Busco a la bústia el teu cognom i sorprenentment per mi, hi ha el teu nom complet juntament amb el d'una dona, sé qui és. Els nervis em tornen a perseguir però de cop surt algú del portal i com un acte reflex em colo a dins, m'estranya que l'altre persona no m'hagi dirigit cap mirada, encara que sigui de desconfiança, però deixo de pensar-hi sense donar-li més importància de la que té.
Pujo pis a pis a peu fins arribar, m'encaro a la porta i crec que encara sóc a temps de córrer escales avall i oblidar-me de tot plegat, però no, sé que m'enfadaria molt amb mi mateixa, ja he fet el més difícil, ara només cal prémer el timbre i ho faig amb un cop sec. Obre la porta una noia i la seva cara em sona, no ets tu, efectivament, és l'altre nom. La dona sembla que hagi passat una mala nit i em pregunta què vull, demano per tu i mentre espero resposta ella abaixa el cap i comença a plorar, de cop, un ja no tant estrany tremolor em recorre el cos, de cap a peus, els ulls humits, les dents prement fort el llavi inferior per intentar evitar l'inevitable, has mort.