Estimada companya soledat

Avui la soledat m'ha confessat que si, que per fi s'ha apropiat de la meva existència i que sempre:
"Estaràs sola, com el destí ja et va contar una vegada i tu no vas fer-li cas".
És què era tan inimaginable... Ni el sol ha trucat avui a la meva finestra per dedicar-me una blanca rialla de les seves.
"És clar que no! És que no em sents? Però que et passa? Ja t'ho he dit, sola i sempre sola. Què penses fer? Aprofitaràs la situació?... ben mirat estar sol no està tan malament, t'acabarà agradant."
No!.. no..
"O potser et passaras cada nit de lluna plorant?...no siguis patètica, portes una vida plorant!
Recull allò que queda dels somnis que un dia vas plantar vora la costa i construeix-ne de nous. Tingues present però, que només seràn somnis. Ni projectes, ni il.lusions que mai es compliràn, pensa que estàs sola... Perquè fas aquesta cara? No et pensis que em fas llàstima, aquesta és la meva feina i la sé fer molt bé! Ja ho comprovaràs... Què dius? Ja! Aquesta si que és bona! Si vols parlar amb algú? Doncs llavors sí... llavors plora, pateix i mor de nostàlgia perquè estaràs sola, sempre, sempre sola i queda't amb aquesta conversa perque serà la última.
Jo? ...Jo sempre estaré amb tu, per donar-te, si més no, soledat..."

I així va ser com la soledat i jo vàrem fer-nos inseparables...