Vides buides. Vides grises.

Un remolí, sorgit del no-res, se l'enduia amb la seva immensa força i l'arrosegava cap a les profunditats infinites d'un pou gris. Els segons, els minuts i fins i tot les hores, s'arrosegaven agonitzant, i fins que no queia el sol sota les teulades, semblava passar una eternitat. Però, els anys es projectaven a una velocitat veritginosa davant els seus ulls.
Cada matí era ple de matissos d'un sol color... color de cendra, gris. Gris clar, gris metall, gris opac, gris translúcid. Ni les flors mortes del balcó tenien color. Ni el cel. Ni el mar. Ni el sol... El gris era tan omnipotent, que l'havia posseït per dins. Allò que abans l'havia fet plorar, tot allò que l'havia fet riure, ara semblava no tenir cap efecte en ella. Cap sentiment, cap sensació, cap emoció li feia pessigolles sobre la pell, ni vora el cor. Passejava com un espectre, entre espectres i entre boires, també grises.
Així va transcórrer una vida, buida de colors, buida de sentiments, buida de plors i frustracions. Una vida buida de vida. Tot i que ho sabia, no va decidir fer res per canviar la situació, tampoc tenia cap motivació per fer-ho.
La última nit, aquella pàgina final de la qual cap llibre es pot deslliurar, aquella nit va ser quan va tornar la vida. Davant la missatgera negra, l'esperança acolorida va retornar i va regalar-li uns instants. Una imatge clara, de lluna platejada i petites espelmes nocturnes, va envair la seva ment, una ment que havia oblidat ja qualsevol estampa semblant. De l'infinit arribava una brisa suau, amb flaires d'herba humida i flors silvestres. Els grills xiulaven la cançó del silenci, que només ells dominen, i, tot i que era la foscor la mestressa del somni, els colors de l'herba i dels rams salvatges, van acompanyar-la fins que, finalment la missatgera va aconseguir obrir la porta i espatllar la pàgina final.