Esperant la mort

Ella era molt estranya, vivia en una casa de color negre, mentre que totes les cases del poble eren de color blanc, era una noia rossa, tenia els ulls blaus i era molt alta, potser media dos metres. A l'estiu no sortia de casa, i mira que només tenia vint-i-pocs anys, i totes les noies d'aquesta edat anaven a la piscina a lligar amb als nois, que a l'estiu s'apilaven tots allà per veure si n'arreplegaven alguna.
Bé el cas és que només sortia de casa per anar a comprar, quan sortia , sortia despullada, però tenia una cara tan pàlida i brillant, que ningú podia deixar de mirar-li, i per tant mai ningú li havia mirat el cos nu.
La noia es deia que només menjava espàrracs i sardines, cosa que feia que sigués molt blanca i poqueta cosa, un dia mentre estava anant cap a comprar, va passar un camió, d'una volada la va tombar per terra, ella es va aixecar plena de ferides i amb sang que li regalimava per tot el cos, però no va dir res, simplement es va aixecar, i va continuar caminant cap a la botiga, aquell dia feia molt sol, quan feia sol s'enfadava, n'estava tant aquell dia, que fins i tot tirava cosses als gats o gossos que li passaven per davant, quan va haver comprat i ja tornava a ser dintre a casa, es va posar a ploure, però com que s'havia deixat les cartes a fora a la vorera, i es mullaven, li vaig tocar el timbre, ella va obrir la porta, però quan em va veure es va espantar, ella devia esperar una altre visita, i gairebé em tanca la porta als morros, però jo li vaig començar a explicar que s'havia deixat el correu a fora, però ella només em deia que obris la boca, i em mirava molt aficionadament, llavors després de repetir-li el perquè de la meva visita uns quants cops, em va deixar passar, i em mirava molt feliçment, com si fes temps que esperés la meva visita. Ella em va conduir a la sala, tenia una col·lecció de vídeos casolans que es titulaven "cocinando la carne buena", jo com que no entenia el castellà li vaig demanar què volia dir, però no em va contestar, llavors ho vaig entendre, ella no sabia parlar la meva llengua, devia ser estrengera, d'aquí devien venir aquests costums tan estranys, vaig pensar.
Bé el cas és que ella, encara no sé perquè m'ho vaig deixar fer, em va lligar de peus i mans en una cadira, i ella nua com estava encara m'anava mirant, jo ja em pensava que em volia violar, ja que la seva cara llaminera fins em feia malpensar. Aquells moments d'espera em van posar molt nerviós, ja que m'anava voltant caminant lentament, i m'anava mirant tot fent cara de gana, ara que m'hi fixava, era una noia molt guapa, tanmateix se li notava que només menjava conserves, ja que era extramadament prima, és aquí quan una immensa por em va recorrer el cos i em va glaçar la sang, vaig pensar en aquella cara de gana, i com la meva tendresa tan li podria venir de gust, llavors enmig de la por, i volent esfumar-me d'allí tan rapidament com fos possible, em vaig desmaiar.
Quan vaig veure altre cop la llum del dia, em vaig tranquilitzar, perquè encara era viu, segur que tot allò havia estat un malson. Però llavors la vaig veure, estava ajaguda al sofà, i feia cara de tipa, i més després de sentir un sorollós eructe, que se li va escapar. Ella se'm va acostar, i encara rai, em va deslligar, llavors jo volia fugir tan rapid com pogués, però no sé perquè, no podia, m'era impossible, era talment com si quelcom encara em lligués. Llavors ho vaig veure, el terra estava ple d'un liquid vermellós molt semblant a la sang, jo quan em poso nerviós em rasco la cama, és un costum que tinc, però quan vaig fer el gest amb el dit cap avall, no vaig trobar res, vaig mirar , i AAAAAAAA!. Aquell peix bullit m'havia tallat les cames, jo em vaig disposar a cridar , però tampoc podia, mentre pensava això una dolça melodia que sortia d'un instrument de corda em va travessar el cap, aquella noia estava tocant un rar instrument mentre observava el meu dolor. Aquell instrument era com si parlés, i rarament parlava amb la meva veu. Les meves cordes vocals havien estat transformades en un instrument de corda. Sense cames. Sense veu. Que podia fer jo ara, més hauria volgut morir, però no, aquella perversa noia no en tenia prou, i reia i reia, mentre reia, un gran dolor em va fer perdre altre cop el sentit.
Al despertar-me vaig tornar a pensar que tot havia sigut un somni. Però quan vaig tenir els ulls acostumats a la mica de claror que entrava per un petit finestró, vaig veure que ara era en una altra sala d'aquella mateixa casa on havia perdut el sentit. En aquells moments tot i pensar que estava sol, em va venir una sensació de que molts ulls em miraven, i efectivement, allí a més a més d'una camera que em filmava, no era sol, una dotzena de persones, bé una dotzena de cossos, descansaven allí.
L'ambient seria sempre més molt fred, perquè encara que no estava sol, els meus companys i jo no ens podiem dir res, unicament ens miravem, i feiem gestos de tristor tot sentint els crits alegres de la canalla que algun dia potser ens vindrien a veure de la mateixa manera que jo havia arribat allí.
I així, amargament descansaria jo la resta de la meva vida.