La meva segona vida

Vaig viatjar dins d'un núvol de color groc, i no veia res més que la tempesta que em queia a sobre. Vaig aclucar els ulls perquè el groc intens del núvol no em deixés cec. Va ser un viatge intens però curt. Em va travessar verticalment pel cap, i em va clavar al terra com una estatua, o millor dit, com un arbre. No em podia moure, però no ho trobava extrany.
Vaig romandre quiet sense pensar en res una bona estona, era talment com si dormís, però enlloc d'aprofitar el terra per dormir més bé, ho vaig fer dret.
Un temps després vaig adonar-me que en realitat no veia res, però ho sentia absolutament tot, fins i tot les vibracions de l'aire. Encara estava paralitzat, no em podia moure. Avui em notava els peus clavats a terra, i com que tenia set, els dits dels peus se m'allargaven buscant frescor i humitat.
Tot el que pensava viatjava molt a poc a poc pel meu cap, perquè el meu cap havia crescut, i ara hi havia molts més pensaments voleiant dins, tots ells purs i senzills. Sentia vuit cants d'ocells diferents, i els distingia tots, també notava com unes formigues em pujaven per la pell des de la cama fins als cabells. A part d'aquestes sensacions mes o menys corrents, en sentia d'altres que fins llavors no coneixia. Notava com la sang, ¿la sang?, em corria per l'interior, però la notava enganxifosa. També sentia com em creixien els cabells, i com me'n neixien de nous, a més em notava la pell diferent, molt més seca i dura.
Tot d'una un bolet em va saludar, i va començar a treure el nas sobre els meus peus, tot i que no el veia, estava segur que era una llenega. La sentia creixer, com si formés part de mi, i de cop i volta, ja va ser grossa i es va començar a pensir.
No m'adonava del pas del temps, però em semblava que ja feia més de 15 mesos que estava allí, i en aquell estat, només sentint els batecs de vida del bosc.
Altre cop, un dia qualsevol, sense saber com, em vaig reproduir, de mi en van sortir uns cinquanta éssers més, que tenia enganxats al cos. Ells quan van ser una mica més grans van caure al terra. Quan eren tots a terra, vaig notar que algú me'ls trepitjava, aquest mateix em va arrencar un braç d'una batzecada, i se'm va pixar a sobre, a més a més, abans d'anar-se'n, em va marcar a la panxa amb un esprai.
Al cap de quatre cants de mússol (la meva nova mesura perquè no veia si era nit o dia) vaig sentir passar sobre els meus dits i pel costat de les meves cames, desenes d'animals, que corrien esgarrifats. Al cap d'uns moments vaig sentir cruixits de gent paralitzada com jo, que m'advertien d'un perill proper.
Vaig pensar que aquest era el moment de marxar, però llavors vaig recordar que tenia els peus enganxats al terra, a més a més, vaig trobar que era molt més alt que abans, segurement que gairebé podia tocar els nuvols, perquè em passaven helicòpters a tocar del cap. Després d'uns intents frustrats de moure les cames, em vaig donar per vençut.
Vaig lligar caps, just un moment abans que una ona extranya sense consistencia em cremés la pell, i em fés bullir la carn, llavors enmig d'uns cruixits corporals, em vaig convertir lentament en cendra, patint fins al l'ultim instant de la meva vida un dolor que no feia mal.

Al final vaig entendre què havia sigut durant aquella segona vida que havia començat després d'aquell curt viatge.
Ara sóc pertot arreu. Volo enmig de nuvols de colors, arrossegat pel vent. D'aqui a poc deixaré de volar, i començaré a formar part de la terra que m'ho ha donat tot al llarg de dues vides