Esboç

10.000 kilòmetres. 10.000 kilòmetres t'ha calgut recórrer per descobrir la calma com a estat natural i requisit previ per a la felicitat. Que de res serveix la pressa, ni tan sols per arribar abans , o plegar més d'hora, total , per anar a on? La vida és un seguit de passes perdudes, i millor que sia així. Que l'error es troba en l'ànsia secreta que ens ha estat inculcada per buscar el sentit de la nostre vida en la nostra feina. La sal i el pebre es troben esparses a la nostra taula, anem on anem. Que intentar fer de les nostres passions vitals la nostra feina, és perillós: pot acabar produint una insatisfacció brutal, en adonar-nos que correm constantment el risc de vendre'ns l'ànima, la pitjor forma de prostitució que puga existir.
Que surto al carrer i sols trobo botigues i més botigues, com si tots fóssim uns shop-addictes i sols ens interessés patejar-nos els diners per assolir, per uns instants, el desassossec que ens manca a cada pas.
Que la perfecció de les ciutats riques és avorrida, absurda, inútil. Vivim en l'estat de la bombolla del benestar, en la seguretat de preveure l'imprevisible, en l'esterilitat mental exacerbada.
Que l'anarquia no és maligna, que el caos pot ser ordenat, que el carrer és on discorre l'alegria, que la vida pot ser vida altre cop.