Allí dalt, tot es veu més clar...

Després d'una setmana trescant per les muntanyes, redescobreixo la part més feréstega, salvatge, lliure de mi mateixa.
Sols vull coneixer els prats alpins com la pròpia casa, fer del cel el meu sostre, apreciar la soledat i la companyia triada, fugir de les grans aglomeracions, sense sentit, asfixiants.
És cert, allí dalt, tot es veu més clar...
Sembla mentida com un mateix pot arribar a lligar-se les cadenes als propis canells.
No vull més diners que els que em calen per viatjar, grimpar, i córrer lliure per les muntanyes.
No vull més horaris que els que m'imposa l'hora solar,
ni més condicions que les dures regles alpines,
ni més asperesa que la de les roques afilades en les crestes,
ni més fred que el que em dóna la neu.
Fujo de tot això, si fugir-ne és viure la meva pròpia vida.